Teoria ecològica de la política valenciana (I)

22/10/2012

Divulgació, Política

[DISCLAIMER: “ecològic” no té RES a vore amb “ecologista”, “sostenible” o cap concepte similar. Ecològic significa relatiu a l’ecologia, disciplina científica que estudia les interaccions entre espècies als ecosistemes i el funcionament d’aquestos. Per això no té sentit parlar d’aliments, eines, cotxes o vivendes “ecològiques”, però aquest és un tema llarg sobre el qual podríem parlar-ne molta estona. Afortunadament, @Diplotaxis ja n’escrigué un post imprescindible que us recomane que llegiu i que ho resumeix d’allò més bé: “Por un buen uso de la palabra ecología” ]

ANÀLISI ECOLÒGIC DELS PARTITS VALENCIANS

El cas dels especialistes: la classe i la identitat.

Dins de les moltes estratègies d’adaptació de les espècies al seu medi ambient, una ben freqüent és fer-se especialista. És a dir, obtenir recursos d’allà d’on cap altre animal pot treure’n, i explotar eixe nínxol ecològic fins ser un especialista al qual resulta molt difícil de desplaçar. Ser millor que ningú en allò que fas. Segur que us sona l’exemple d’aquella orquídia de Madagascar que observà Darwin, amb un esperó de 30 centímetres, i gràcies a la qual va predir l’existència d’una espècie d’insecte que hauria de ser capaç de pol·linitzar-la. I en efecte: quaranta anys després d’aquella predicció en base a les característiques de l’orquídea Angraecum sesquipedale, una expedició francesa capturà a la illa un exemplar de Xanthopan morganii praedicta, el lepidòpter que va predir Charles Darwin dècades abans i que mai arribà a conéixer. Tot i que l’assumpte revesteix qüestions més importants –coevolució, etcètera-, és ben gràfic per a vore fins a quin nivell d’especialització es pot arribar al món natural.

El lepidòpter. Semblava impossible, però no: es va trobar. (Foto: Thaumatography blog)

I eixa, bàsicament, era la estratègia del Bloc i Esquerra Unida: cadascun tenia un recurs propi, limitat i del qual només ells eren capaços d’extreure tot el suc i ho feien millor que cap altre partit. Al cas d’EUPV, la lluita de classes: això és, consciència obrera, drets socials, igualtat, etcètera. Al del Bloc, la identitat valenciana (cultura, llengua, finançament). Ara, en un context canviant on el vot de classe està qüestionat (de la extensíssima literatura que hi ha al respecte, us recomane que comenceu per “Empoliticar“, el bloc d’Aurora Mora, a la qual hi trobareu nombroses referències), EUPV i Bloc -ara CC- han descobert que les seues probòscides també serveixen per a xuplar el nèctar d’altres flors. Que, fins i tot, també, cada vegada hi ha més orquídies amb esperons llarguíssims on només ells poden arribar. Els floreix la primavera al davant.

La socialdemocràcia clàssica: una espècie relicta

La socialdemocràcia europea, bastida després de las segona guerra mundial i que ha servit per a assolir i consolidar grans conquestes socials, es troba en un moment crític, especialment a Espanya i el País Valencià. A casa nostra la davallada és constant des de fa anys, i les excuses nombroses. Ara, però, s’afegeix el context d’una crisi que ho arrasa tot, i a la qual la socialdemocràcia no sap, o no pot, donar resposta. El capitalisme es mostra amb tota la seua cruesa, triturant les conquestes socials, desballestant amb sadisme l’Estat del Benestar, i en canvi, la socialdemocràcia tan sols és capaç de construir un petit i fràgil mur, un discurs del “no” a l’agenda governamental, i prou. Sense propostes ni alternatives. Això, sumat, és clar, al fet que la gent percep que en aquest moment el PSOE té la mateixa recepta per a la crisi que el PP: austeritat, pagament del deute. Ja no són només qüestions formals, anècdotes o temes d’una vigència temporal limitada –com la reforma de l’estatut- els que permeten de parlar del PPSOE: ho és també la política econòmica de l’últim any i mig, els indults a banquers, les reformes exprés i sense consens de la Constitució. I compte, sóc dels qui pensa que no hi ha tal PPSOE i critique feroçment allò de “tots els polítics són iguals”: però demostra un sentiment comú i arrelat, que fa que el PSOE continue pagant la crisi.

Al PSPV me l’imagine com una espècie pròpia de climes subtropicals o temperats, la qual, davant un canvi climàtic d’escalfament global, ha hagut d’anar recloent-se a les muntanyes. Perquè les espècies animals, quan es troben davant una disjuntiva climàtica com eixa, tenen tres opcions: o migrar en latitud, o en altitud… o extingir-se. Visualitze al PSPV malvivint als cims de les muntanyes davant un escalfament planetari anomenat PP, dispers en distintes poblacions desconnectades entre elles, donat que no poden atravesar les barreres físiques que les separen.

Però, sorpresa! El canvi climàtic es reverteix, i de sobte, el PSPV es troba que pot tornar a baixar a les valls, a les praderies i boscos. Aleshores hi ha dos possibilitats evolutives: o bé es queden als cims (com fan els vegetals, sèssils), on han suportat l’època més calorosa i sempre tindran menjar, tot i que siguen irrellevants per al nou ecosistema, o bé baixen de nou al seu antic hàbitat, ara canviat, i s’adapten als canvis. Per a fer-ho, hauran de modificar hàbits i la inevitable selecció natural (molt més efectiva que la selecció inversa d’èlits polítiques) actuarà afavorint la supervivència dels més aptes: qui sap si s’arribarà a generar una nova espècie per canvis acumulatius! El que està clar és que l’ecosistema no és el mateix, i per tant no es pot actuar igual. Eixa és la lliçó i la premissa bàsica per a no esdevenir residuals, isolats a cims perduts cada vegada més menuts.

Bonus: una coneguda espècie relicta és la marmota alpina (Marmota marmota), el rosegador més gran d’Europa. Fins l’última glaciació, s’estenien per tota Europa: ara, amb la retirada del gel, han hagut de fugir als cims de Pirineus, Alps i altres. La història, però, no acaba ací: ja hi ha dos subespècies. Continuarà?

Una marmota, esperant a un cim. No em digueu que no és una imatge precisa i simbòlica del socialisme valencià. (Foto: El Ojo del Buitre)

El PP: el virus, la xacra, l’espècie invasora.

Amb el PP se m’acuden multitud de paral·lelismes amb espècies invasores, amb una espècie que hagués arribat, silent, i de sobte, quan canvien les condicions ambientals i hi ha una catàstrofe ecològica, augmenta ràpidament el número d’individus, colonitzant  tots els hàbitats disponibles. Per exemple, les canyes, plantes invasores. Imagineu que arriben, però els costa d’establir-se: després d’una gran riuada, es troben amb les riberes dels rius netes i despullades, preparades per a rebre-les. Arrelen i creixen, impedint que cap altra planta riberenca forme part de la vegetació que circumda el riu. A més a més, arrencar-les és costós i, donat el seu sistema d’arrels, que els permet rebrotar ràpidament, inútil. Cal remoure la terra, cremar-la, per a després, poc a poc i amb molt d’esforç, aconseguir una regeneració lenta i constant. Com el que ha fet el PP amb la democràcia, amb el teixit cultural, econòmic i social valencià: costarà anys i anys, una vegada s’haja produit la seua sortida del poder, refer-se de les ferides. Potser d’algunes mai no serà possible, i caldrà conviure-hi, estar alerta, vigilar constantment.

(Apunt: sí, el PP és un partit democràtic -amb orígens tèrbols- i ací ningú parla d’eliminar sensu stricto. Però el mal que han fet a la democràcia i a la societat valenciana és innegable i per la salut democràtica del país cal desallotjar-los, pacíficament, del poder)

I sí: podria haver parlat també d’animals generalistes, del model de rates i coloms, d’adaptabilitat extrema i ús de tots els recursos disponibles per a augmentar el nombre i continuar la dispersió. Del silur, que on arriba depreda sobre la resta d’organismes i pertorba greument l’ecosistema. Del jacint d’aigua i com ofega els rius. Però crec que ja us feu una idea.

El pes d’aquest silur és gairebé insuportable. Com el del PP al País Valencià! (Foto: PlanetCatfish)

Els partits verds són comensalistes

[Disclaimer: aquest apartat dóna per a una tesi doctoral. En faré un resum i potser altre dia en raone uma mica més]

Dins de les moltes estratègies d’interacció entre dos espècies (parasitisme, mutualisme, etc), el comensalisme implica que una de les dos parts se’n beneficia de la interacció, però l’altra no. Una joint venture molt beneficiosa per a una de les parts i que a l’altra, ni fu ni fa. Un bon amic i rellevant persona de l’àmbit cultural i polític de l’esquerra nacionalista em va dir, fa ja un temps, que els partits verds tan sols tenien voluntat de comparsa. En part compartisc eixa afirmació: no hi ha un moviment verd fort, autònom, autosustentable –ara que està de moda la paraula- a l’Estat Espanyol. De fet, al País Valencià hi ha uns quants “Verds”: els que podríem anomenar com “oficials” (Peris, Roderic i companyia, ara en coalició amb EUPV), Els Verds-Esquerra Ecologista (escissió a partir de la marxa de Carles Arnal dels primers quan era parlamentari per l’Entesa, són ara la marca verda de Compromís), Los Verdes-Ecopacifistas (els de l’extinta UV, sobren comentaris) i alguns grupuscles més que van per lliure. I Hammerstein, és clar.

El fet que a cada partit li haja assignat la respectiva coalició no és cap casualitat: per ells mateixa a penes tenen rellevància. Reitere que no opine sobre el fet: tan sols constate. I, just ací ve el perquè del comensalisme: quan s’alien amb altres partits més implantats i coneguts, ells en surten molt beneficiats (amb diputats, regidors, assessors) però al partit “gran” tant li fa. El millor exemple el tenim amb Equo i Compromís, però abans, un petit trencaclosques matemàtico-polític que ens ha proporcionat als valencians molts moments memorables.

Si Compromís = Bloc + IdPV + EV-EE

i Equo = IdPV + EV-EE

aleshores Compromís-Q = (Bloc + IdPV + EV-EE) + (IdPV + EV-EE) = Bloc + 2*IdPV + 2*EV-EE.

Resultat: el Bloc està en inferioritat!

Fet aquest entreteniment, seriosament: Equo no li aportà un sol vot a Compromís, senzillament perquè la coalició ja incorporava de sèrie tot allò que Equo defensa. Però és que tampoc li aporten massa Peris i companyia a Esquerra Unida (ni abans d’això, al Bloc). Ara bé: queda fantàsticament un solet somrient a les pancartes i cartells electorals, ven moltíssim tindre a un ex-cap de Greenpeace de company. D’això, jo en dic green-washing polític. I compte, que molts dels que han sortit com a representants ho són de forma merescudíssima i han demostrat una incansable voluntat de treball: pense en Ponce o Arnal. Però és innegable que, sense algú amb qui compartir la taula (eixe és el significat literal de comensalisme, “com mensa” en llatí), ben poca cosa tindrien al plat.

Ara està per vore si la cosa tira cap a l’inquilinisme (com les plantes epífites que viuen sobre les branques d’alguns arbres), cap a la fagocitació per part del partit matriu, o cap a on. Durant els últims anys (Coordinadora d’Hondarríbia, Equo) s’ha intentat dotar de programa, agenda i organigrama a un ecologisme polític arreu de l’estat, però si al nostre petit país anem com anem, imagineu com de difícil serà que tots es posen d’acord a nivell estatal.

Orquídea epífita a Borneo. La quota verda de l’arbre? (Foto: Panoramio )

I la resta?

De la resta, de moment no en vull parlar. El més important (o el que probablement ho siga als propers anys) és UPyD, i aquest no té estructura, ni programa a nivell autonòmic ni un objectiu clar (més enllà de parlar d’ETA i demonitzar les autonomies) per molt que tinga algun actiu valuós en les seues files. Podria parlar-ne a nivell estatal, però l’entrada ja és prou llarga, no creieu?

Continuarà…

Anuncis
, , , , , , , , , , ,

About Andreu Escrivà

Camine, aprenc, escric.

Mostra totes les entrades de Andreu Escrivà

Subscriure's

Subscribe to our RSS feed and social profiles to receive updates.

6 comentaris a “Teoria ecològica de la política valenciana (I)”

  1. Joan Galve (@JoanGalve) Says:

    Està molt bé l’article. Analitzar el comportament dels partits polítics des del punt de vista d’un ecosistema, amb les interaccions entre ells i el mitjà en que s’estableixen.
    És equivalent al que va exposar l’etòleg Richard Dawkins a l’ultim capítol del seu llibre “El gen egoista”, en el que defineix el concepte “meme”, com a una unitat de informació cultural.
    Els partits polítics serien un conjunt de “memes”, similar a un organisme, que és un conjunt de gens.
    Els partits politics s’alimentarien de vots, que seria el que els fa sobreviure i créixer. La competència entre ells és per a veure quí capta més vots, i amb més votos, més pressència als mitjans de comunicació i més possibilitat d’acaparar vots. El conjunt de partits adoptaria una estratègia que dependrà de i afectarà a l’estratègia dels altres, de manera que, en conjunt les seves interrelacions acabarien en una “estratègia evolutivament estable”

    Molt bona la identificació del PP amb un virus/ espècie invasora. El PP assimilà a dins del segu conjunt de memes, al partit UV, com si fora una mitocòndria en una cèl·lula. UV era un partit petit que tenia entre els seus memes, un que genera una “memetoxina”, que és l’anticatalanisme. Li servia per a generar un entorn de seguretat al voltant seu que li permetia sobreviure. El PP va fagocitar a UV i va incorporar al seu conjunt de memes, aquesta “memetoxina” que li va permetre medrar i atacar a l’altre principal competidor: el PSPV.
    L’única defensa que va trobar el PSPV va ser una “meiosis”. Es va desfer de la part de la seua estructura més vulnerable a eixa “memetoxina”. Crec que el PSPV es va desfer o va fer callar a un 30% ó 40% dels seus militants de caràcter més identitari, perdent gran part de la seva idiosincràcia.
    O, com tú dius, va migrar cap a zones més fredes, i quan ha canviat l’entorn i ha intentat ampliar el seu espai, se l’ha trobat ja ocupat per altres “memeorganismes”.

    Falta per vore com variaràn les seues estratègies els dos principals competidors de l’ecosistema electoral.
    Molt bò el post.

    Resposta

  2. Paco Says:

    Molt bo i molt currat. La imatge marmotil del PSPV no te preu. La del PP ja era menys inesperada. També et dic una cosa, si ho pensabes, oblida’t de fer carrera política, que no se jo si els farà cap gràcia! Molt divertit.

    Resposta

  3. Verdes Ecopacifistas (@ecopacifistas) Says:

    No está mal el artículo, muy logrado. Y básicamente es acertado. Solamente matizar que desde nuestro punto de vista hay un factor de complejidad creciente en el ecosistema verde que se escapa al redactor seguramente por falta de especialización y es que el asunto es bastísimo. Ahora mismo los únicos que han sido capaces de plantear una candidatura autónoma en las elecciones autonómicas han sido bajo la denominación Verdes y Ecopacifistas el consorcio formado por Els Verds del País Valencià y los Verdes Ecopacifistas.
    Que en los Verdes Ecopacifistas se han incrustado elementos que provienen de Verdes del Mediterraneo que aparentemente son irreductibles a las aleaciones con EUPV o con el Bloc, y que plantean a todo el movimiento verde valenciano y español una tremenda e inquietante pregunta : ¿cómo estos “enanos” pueden pretender volar en solitario y nosotros no podemos?
    Y es que entre los discretos militantes verdes siempre se ha tenido la certeza de que la ecología política puede navegar con rumbo propio al margen de la/s izquierda/s o los nacionalismos perife/centr/icos.

    Resposta

    • andreuescriva Says:

      Gracias por pasaros y comentar. Aunque ciertamente el tema es vastísimo y complejo, creo que sí que se pueden extraer conclusiones generales en torno a las coaliciones y partidos verdes, y es que existe una dificultad tremenda para que cuaje una opción seria, duradera y autónoma. Ello, a su vez, implica que las coaliciones son casi imprescindibles para obtener protagonismo político que les permita llegar eficazmente a la ciudadanía, y como comentáis, el intra-equilibrio entre las distintas formaciones y sensibilidades es ciertamente enrevesado.
      Aunque sí, conozco y sé que existe, como decís, el convencimiento de que una opción autónoma que represente la ecología política puede y debe ser viable. Pero el penúltimo proyecto en este sentido, Equo, se ha dado de bruces con unos resultados muy decepcionantes y una falta tremenda de “llegada” al votante medio.

      Resposta

Trackbacks/Pingbacks

  1. L’Albufera Olímpica d’Urdangarín | CIÈNCIA I POLÍTICA - 04/04/2013

    […] ambiental, científica i política. I si es pot fer de forma conjunta i utilitzant –per exemple- la biologia per a introduir conceptes polítics, […]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: