El perquè de Mònica Oltra

12/11/2012

Política

Vaja per davant que a mi em fascina el fenomen Mònica Oltra. Aquesta entrada no és tant una dissecció de la seua persona sinó de les causes del seu impacte. Absolutament tot l’espectre polític valencià es pregunta el perquè del seu abast mediàtic, de la seua presència als mitjans, de l’èxit absolut i incontestable dels seus vídeos a Youtube, del fet de ser la política millor valorada a les enquestes.

Mònica Oltra

Mònica Oltra, a les Corts amb la samarreta que la faria famosa. (Foto: El País)

Analitzant-ho fredament, em plantejaré una sèrie de qüestions que podrien explicar el seu èxit. No és qüestió de posicionar-se avalant o criticant la seua forma de fer oposició. Parlem d’una altra cosa: dels factors objectius que, al meu parer, han dut a Mònica Oltra a ser qui és: el referent de l’oposició a les Corts Valencianes i el país sencer.

Monica Oltra cerca Google

Coincidències exactes de Google per a Mònica Oltra i els líders dels quatre partits amb representació parlamentària al País Valencià.
*Suma dels resultats de “Mònica Oltra” i “Monica Oltra”

És la més esquerrana i radical?

No. Al parlament, Mònica conviu amb altres diputats que, de radicals –en el bon sentit- la guanyen. El grup parlamentari d’Esquerra Unida al sencer, però molt especialment Ignacio Blanco –el gran descobriment d’esta legislatura, un polític capaç, seriós i contundentEsther Barceló i Marina Albiol exposen posicions que s’escoren més a l’esquerra que les de Mònica en particular, i per suposat que les de Compromís en general. Oltra, això sí, té un avantatge: que el seu partit –Iniciativa del Poble Valencià- no té deutes (coneguts) amb bancs, ni ha tingut consellers a caixes d’estalvi. Resulta evident que és quasi impossible, donat com de recent és la seua creació. Al vídeo, Marina Albiol parlant de sanitat: al moment d’enllaçar-lo, tan sols du 196 visualitzacions.

És la única qui du samarretes?

No. El seu mèrit rau, és clar, en haver estat la primera i més notòria maniquí, però no és la única que ha fet de la vestimenta de treball un eslògan electoral (ací: fotogaleria del Levante-EMV, “Camisetas en las Corts Valencianes“). A ca’ Esquerra Unida, que la criticaren pel que ells consideraven “shows”, també s’han afegit a la moda de el 15M Inglés i han lluït samarretes, petos, xapes i demés. També el PSPV, que no s’estalvià qualificatius per a parlar del vestuari d’Oltra, s’ha sumat, encara que de forma molt més discreta, a les xapes i samarretes.

Juan Soto camiseta

Juan Soto, diputat socialista; Oltra no és la única que vesteix samarretes reivindicatives. (Foto: Levante-EMV)

És qui més ha denunciat la corrupció?

No. Perquè qui ha denunciat la corrupció del PP -almenys els casos més mediàtics- ha estat el PSPV, deixant-se centenars de milers d’euros en judicis. Jo no vaig ser mai un gran admirador d’Alarte, però cal concedir-li que, si Camps caigué, fou gràcies a ell i el seu equip, que van insistir tossudament. De la mateixa forma, l’escàndol d’EMARSA, d’una magnitud que amenaça amb deixar en un joc de xiquets Gürtel, també ha sortit a la llum gràcies a distintes denúncies socialistes.

I aleshores? El que passa és que, òbviament, Oltra denuncia amb vehemència la corrupció, es creu d’arrel la lluita contra els elements corruptes de l’establishment polític i fa seua la corrent ciutadana que demana responsabilitats als polítics. Això ningú ho posa en dubte; la diferència és que ho canalitza molt millor que el PSPV, ho reescriu lleugerament i ho presenta, de forma molt intel·ligent, com un triomf propi.

És la parlamentària que més escridassa els consellers?

No. I quan dic escridassa no parle de la contundència verbal del discurs, sinó de l’exaltació formal a la tribuna d’oradors. Compromís té altres elements igual de contundents (com J. M. Pañella), el bloc d’Esquerra Unida és compacte i poc donat a les concessions, i a les files socialistes hi ha parlamentaris que encara conserven un cert punch i ganes de dir les coses clares. Personalment, crec que Marina Albiol (EUPV) escridassa més els consellers, amb un punt d’emprenyament i agressivitat que potser puga semblar excessiu en algun cas, però que jo no sé si seria capaç de contenir a l’hemicicle. Si hagués de dir qui és la parlamentària que ho diu més claret a l’hemicicle, diria abans Albiol que Oltra.

És la que té una millor oratòria?

No. L’oratòria de Mònica és bona, excel·lent, però és incapaç d’explicar per sí mateixa un èxit tan espectacular. Hi ha altres diputats a la cambra (alguns fins i tot del PP) que tenen un nivell semblant a l’hora de parlar sense papers davant, d’esplaiar-se, de fer girs inesperats i argumentar intel·ligentment. També té una altra qualitat: sempre ofereix un hit, una frase que recordar i amb les quals és difícil no coincidir o sentir-se identificat. Per exemple, “No tindreu porres ni policia suficient per a parar al poble”, o “El món és injust perquè persones com vostès el fan injust”. És sens dubte de les millors, però no és aquesta la qualitat que la defineix.

Són totes. Però encara no ho tenim tot. Falta una cosa.

L’empatia. La gent empatitza amb Mònica Oltra, la percep com un altaveu parlamentari, s’hi projecta. Els comentaris més freqüents quan l’observen sempre tendeixen a establir un vincle entre ciutadà (oient) i Mònica (comunicadora): “Ja m’agradaria a mi parlar tan bé”, “Ha dit el que jo pense, però ben dit”. La gent se la creu, l’entén, la veu com una dona normal i propera però competent, enfadada amb els qui ens estan portant per un camí de negror i patiment. Hi ha persones que volen ser Mònica Oltra, que admiren sincerament un polític. I creieu-me: no és tan fàcil avui dia.

Mònica Oltra, en aquest sentit, és una política total. I a més, és mediàtica, políglota, culta, fallera, propera, amable, intel·ligent, penja poemes al Twitter i creu en allò que diu. La bèstia política perfecta en un escenari de descreença i crisi, d’institucions qüestionades i xoriços institucionalitzats.

Anuncis
, , , , , , , , ,

About Andreu Escrivà

Camine, aprenc, escric.

Mostra totes les entrades de Andreu Escrivà

Subscriure's

Subscribe to our RSS feed and social profiles to receive updates.

4 comentaris a “El perquè de Mònica Oltra”

  1. perealvaro (@perealvaro) Says:

    “La gent se la creu, l’entén, la veu com una dona normal i propera però competent, enfadada amb els qui ens estan portant per un camí de negror i patiment.”

    “Mònica Oltra, en aquest sentit, és una política total. I a més, és mediàtica, pionera, bilingüe, culta, fallera, propera, amable, intel·ligent, penja poemes al Twitter i creu en allò que diu. La bèstia política perfecta en un escenari de descreença i crisi, d’institucions qüestionades i xoriços institucionalitzats.”

    Com va dir el poeta “no hase falta disir nada más”

    Resposta

  2. Joan Galve (@JoanGalve) Says:

    El caràcter valencià té un transtorn bipolar.
    Les dues mostres representatives van ser Sant Vicent Ferrer i Joan Lluís Vives.
    Fra Vicent Ferrer va sér l’histrionisme en la seva màxima expressió, front a la sobrietat i l’expressió de la raó de Joan Lluís Vives.
    Fra Vicent Ferrer va ser, sobre tot, un comunicador excepcional. Un dels arguments que es va fer a favor de la seva canonització va ser que tots els sermons que va fer el Pare Vicent, van sér en valencià, pero es feia entendre per tothom, per que ho escenificava de tal manera que feia arribar el missatge a tota la congregació, tot i que no enteneren la llengua.

    Mònica Oltra és un equilibri entre els dos arquetips. Confluiex en ella la capacitat comunicativa de Sant Vicent Ferrer amb la racionalitat de Lluís Vives.

    Amb el ferri control dels mitjans de comunicació del Pais Valencià per part del PP, la opossició semblava inexistent. A les cadenes nacionals el PSPV no ha tengut ningún ressò mediàtic, i les llicències de TDT otorgades per la Generalitat han estat a empreses afins a l’ideari del PP. C9 té unes audiències pèsimes, i a més a més només mostren al PP.
    Perdoneu-me, però jo no he sentit mai la veu de Alarte. A penes tinc present quina cara té, i això que era el lider del PSPV. Tansols he vist i sentit parlar a Angel Luna.

    Així, vaig veure per primera vegada a Mònica Oltra al youtube, amb un enllaç que en van enviar per e-mail.
    Cridava l’atenció per dues coses: la samarreta amb el “Wanted” de Camps, i la brofegada que li va dedicar Cotino. Fets que podrien ser anecdòtics, però per fi algú li tocava els nasos al poder establert i el posava nerviós.
    Al menys, va ser molt més elegant que l’estratègia d’Ilona Standler… I últimament, molt inteligent: la samarreta “Mango” va ser l’equivalent a una “pedorreta” davant els criteris de vestimenta que volen imposar les Corts Valencianes.

    Mònica Oltra va aconseguir que la gent s’hi fixés, primer amb la imatge, després la reacció irada de Cotino el va fer quedar en ridícul, i va aconseguir que la gent escoltara el contingut del missatge. Que la gent començara a pensar en per qué estava tant nerviós el PP, total per una samarreta… Espera, qué està diguent? Pot sér no és la samarreta el que posa tan nerviós al PP. El que diu té sentit i pareix veritat… i això es va propagar de forma viral per internet.
    Va ser pionera en saltar-se la censura informativa que impulsava el PP i consentia, per inacció, el PSOE. Pot ser la primera politica 2.0 del Pais Valencià.
    Mònica Oltra és Xavi Castillo, pero en més finor.

    Resposta

  3. Joan Carles Jover Says:

    Què llàstima que no tinga clar el referent nacional. I el seu partit molt menys.

    Resposta

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: