Fabra, els Nobel, la Teoria de Cordes i l’Estació Espacial Internacional

Amb la crisi, s’està posant de moda parlar de ciència “productiva” i ciència que no ho és. El nostre benvolgut Alberto Fabra avisà fa uns mesos que no hi havia lloc per a eixa recerca científica “no productiva”; jo li vaig contestar a l’Espai Valencià de eldiario.es, en el que ha estat l’article més compartit dels que vaig escriure allà: “Fabra, De Guindos y su país sin ciencia”. La inclusió del ministre al qual ma mare vol despullar ve motivada per aquest vídeo, al qual l’ex-Lehman Brothers contesta a una pregunta parlamentària de la socialista María González Veracruz (@mariagv) sobre la ciència.

El cas, deia, és que està de moda parlar de ciència que “produeix” coses –com els catalans, que segons Mariano Rajoy “hacen cosas” (sic)- i això és no entendre res. Francis Villatoro (@emulenews) acaba de tractar el tema al seu bloc, en una entrada que ens farà reflexionar: “Qué es lo que queremos: Premios Nobel o transferencia tecnológica”. Juan Ignacio Pérez (@Uhandrea), una altra figura imprescindible de la divulgació científica a la xarxa, continua el debat al seu quadern de cultura científica, Zientziakultura, amb un post que deixa pocs dubtes de la seua voluntat de resposta: “Premios Nobel y transferencia tecnológica”. Al País Valencià, cal puntualitzar, només ens enrecordem dels Nobel quan toca fer la (innecessària) festa dels Jaume I, i prou.

Llegint-los, tampoc he pogut evitar enrecordar-me de Michio Kaku, un investigador punter a la Teoria de Cordes, qui, no obstant, és capaç d’explicar en un vídeo de tres minuts per què necessitem la investigació bàsica.

El vídeo, el vaig vore per primera vegada a Naukas, web gràcies a la qual també vaig vore esta vinyeta del bloc “La ciencia no se rinde”, que ho diu encara més clar en unes poques línies.

La roda, i la ciència.

Al Miraikan, el Museu de Ciència Emergent i la Innovació de Japó, situat a la badia d’Odaiba (Tòquio), vaig gaudir d’una visita meravellosament didàctica, tot i les dificultats idiomàtiques. Infinitament superior a l’experiència museística de la Ciutat de les Arts i les Ciències, no cal dir-ho, i en un edifici més pràctic i barat: funcional. El cas, que no només vaig poder estar dins d’una rèplica de l’Estació Espacial Internacional (ISS, en les seues sigles angleses), sinó que també vaig poder parar-me uns quants minuts davant d’aquest panell amb tres vídeos simultanis on se’ns pregunta, directament i sense embuts, si creiem que la ISS és essencial per als humans. El meu admirat Benedetti, ja vos ho vaig comentar, en donà una resposta errònia.

Tres vídeos, uns taburets i tot el temps que el visitant necessite per a respondre a la pregunta: per què necessitem la ISS?

La ISS, des de dins.

El vàter de la ISS, un prodigi tecnològic. Si sou seguidors de la sèrie “The Big Bang Theory” segur que vos recorda un capítol especialment còmic. I si encara no la veieu, vos recomane, i molt, les primeres tres temporades d’una sitcom a la qual la ciència està molt present.

I això, amics meus, preguntar al visitant, fer-lo pensar i plantejar-se qüestions bàsiques, és ciència, és comunicar la ciència, fer palesa la seua necessitat, explicar –totes les vegades que calga- que no es tracta només de posar un tros de ferralla en òrbita. Que la cosa és molt més complicada, que ens hi juguem no només el creixement, sinó també el futur i la prosperitat. Perquè enrecordeu-vos: sense ciència, no hi ha futur.