Són perilloses les incineradores?

Si pensem en el rànking d’amenaces ambientals que les associacions ecologistes esgrimeixen amb freqüència, les incineradores sens dubte estan al capdavant de la llista, junt amb les centrals nuclears. Generen una gran conflictivitat social, però… són perilloses per a la salut i el medi ambient? En aquesta entrada intentaré explicar –de forma molt breu- l’estat actual de la qüestió, si ens hem de preocupar o no, i la situació al País Valencià. Però això sí: no hi ha veritats absolutes, i el que cal obrir és un debat, sense oposar-s’hi amb les orelles tancades o sense predicar-ne les virtuts amagant la pols sota l’estora.

Incineradora Sogama Cerceda

Pàgina web de la incineradora Sogama, a Cerceda (Galícia): una oda a les virtuts de cremar el fem.

Què és una incineradora?

Bàsicament, una incineradora és una instal·lació de valorització energètica dels residus, en l’argot eufemístic que se sol emprar als documents tècnics. Tanmateix, n’existeixen distints tipus, i no totes tenen el mateix objectiu: mentre algunes tan sols pretenen cremar els residus (les menys freqüents), altres tenen per objectiu obtenir energia de la combustió de les deixalles. La tecnologia emprada varia segons què i com es pretén cremar, i podem distingir, de forma molt esquemàtica (no és cap classificació oficial, compte), distints tipus de plantes:

  • Incineradora de RSU: la més habitual, que crema els Residus Sòlids Urbans (RSU, bàsicament els domèstics i alguns més, segons la definició legal de cada país).
  • Incineradora de RP: aquella que tracta d’eliminar els residus perillosos (per contaminació biològica, química…).
  • Incineració en cimenteres: una opció que –almenys sobre el paper- ofereix el benefici d’aprofitar una instal·lació existent per a cremar els RSU i, alhora, obtenir energia per al costosíssim procés de fabricació del ciment.
  • Incineració de plasma: una tècnica nova i prometedora que consisteix a elevar la temperatura fins els 15.000 ºC, reduint considerablement els residus generats i els contaminants atmosfèrics més perillosos, però a costa d’un elevat cost econòmic de funcionament.
Incineradora Japó

Planta incineradora de Maishima, a Osaka (Japó). Una incineradora atípica, sens dubte.

Hi ha moltes incineradores?

A Espanya en trobem 10 plantes, mentre que a Europa hi ha unes 440 que tracten el 20% dels RSU: tot i no ser testimonial, estem molt lluny de països com Holanda (39). I a molta, molta distància de Japó, que compta amb gairebé 2.000 incineradores municipals i més de 3.000 privades (òbviament, no totes són de la mateixa grandària).

incineracio europa

Mapa de les instal·lacions d’incineració a Europa. (Font: Eurostat 2006. Imatge d’ací)

Incineradores Espanya

Incineradores a Espanya. (Font i imatge: Ecologistas en Acción)

Està l’oposició ciutadana justificada?

Les incineradores, com qualsevol instal·lació amb potencials afeccions sobre el medi ambient i la salut humana, provoquen la famosa síndrome NIMBY (les sigles en anglès de “Not In My Back Yard”, és a dir, “no al meu pati de darrere”). Per tant, i de forma automàtica una vegada es proposa la localització d’una incineradora a un terme municipal en particular, s’observa com hi ha una fortíssima oposició ciutadana dels municipis veïns; és curiós també com, de vegades, el municipi més afectat no presenta una bel·ligerància tan elevada, donat que és aquest el que recaptarà les taxes, impostos i se’n beneficiarà de la injecció de diners (veieu el cas de l’ATC i Villar de Cañas, o Zafra).

Però, està justificada la por a viure al costat d’una incineradora? Al contrari que en altres campanyes de grups ecologistes –com els transgènics-, des de fa temps es van acumulant indicis que posen en qüestió la seguretat per a la salut de les persones que viuen prop de les incineradores. Tanmateix, faltava un estudi més complet, exhaustiu i seriós sobre el tema (alguns informes self-made sobre el tema feien vergonya aliena: no es poden extreure conclusions a partir d’experiències particulars, per doloroses o impactants que siguen aquestes)

Que la combustió de RSU produeix dioxines i furans (estrictament, dibenzodioxines policlorades –PCDD- i dibenzofurans policlorats –PCDF-), dos compostos extremadament tòxics i amb una potent acció cancerígena, és un fet no opinable. Del que es tracta –on se centra el debat- és en saber si la tecnologia actual és capaç de garantir el no alliberament al medi d’aquestes substàncies (o, almenys, l’emissió en quantitats no perilloses per a la salut humana). Teòricament hi ha mecanismes suficients per a aconseguir emissions que no ultrapassen els límits legals.

Lamentablement, ni els límits legals són barreres inamovibles (canvien segons les evidències científiques disponibles) ni les tecnologies són sempre eficaces (requereixen de manteniment i actualització, el que adequadament potencia la llei 16/2002, de Prevenció i Control Integrat de la Contaminació mitjançant l’establiment de la necessitat i requeriment d’incorporar la “millor tècnica disponible”). En un món al qual l’administració ha d’estar sempre damunt de les empreses, amb multes i sancions per mal funcionament, no podem donar per bons els plecs de condicions i límits legals, i mirar cap a un altre costat.

Noves evidències

Aquesta entrada del bloc ve motivada, en part, per un nou estudi que acaba de ser publicat a la revista Environment International, un prestigiós journal d’alt impacte: “Cancer mortality in towns in the vicinity of incinerators and installations for the recovery or disposal of hazardous waste”. L’estudi, de Javier García-Pérez i col·laboradors, analitza la mortalitat associada a 33 tipus de càncer en localitats properes a instal·lacions de gestió de residus perillosos, i també d’incineradores. Per no fer-ho llarg, vos pose les conclusions per al cas de les incineradores, i les generals.

Incineradores 1

Conclusions sobre les incineradores

conclusions incineradores

Conclusions generals sobre tots els tipus d’instal·lacions.

En resum: troben vincles entre la residència a localitats properes a incineradores i distints tipus de càncer, però s’assenyala que les incineradores no són tampoc diferents d’altres instal·lacions que també causen problemes sanitaris similars, com veiem a les conclusions generals. Aquest estudi, al meu parer, hauria de representar un punt i apart: és informació nova i valuosíssima que haurà d’impregnar tot l’ordenament jurídic futur (veja’s la llei 22/2011, de residus i sòls contaminats, al punt 8.1 de la qual s’estableix la priorització de les distintes alternatives per a gestionar els residus).

Alternatives

Sempre he sigut d’aquells qui pensen que no només cal oposar-se per sistema (de forma fundada o infundada), sinó també proposar, bastir un model alternatiu. Cal tindre les coses clares abans de dir, per sistema: “Siga el que siga hi estic en contra”, com deia Groucho Marx a “Horse Feathers”. Txema Campillo descriu molt bé al seu bloc aquesta problemàtica, a la imprescindible entrada que dedica a la incineradora de Loeches.

La situació al País Valencià

A casa nostra la cosa es complica, donada la palesa incompetència dels successius governs del Partit Popular. El marc global per a la gestió de residus és el Pla Integrat de Residus –PIR- vigent des de 1997, i que hauria d’haver-se actualitzat en 2007. Tanmateix, el Consell va allargant el termini i el PIR, que ja estava (suposadament) enllestit a 2010, encara no ha estat aprovat. Mentre, la gestió dels residus, definida pels tres grups de l’oposició com erràtica, fragmentada i molt millorable, se’n ressenteix i malviu en una paràlisi permanent.

Al cas concret de les incineradores, i tot i que al 2009 es parlava de la construcció de quatre plantes, el juny de 2012 la Conselleria d’Isabel Bonig liquidà l’empresa que es constituí en 2005 – “Técnicas y Tratamientos Energéticos de Residuos SA”- per a construir les plantes d’incineració. Caldrà preguntar-se què ha passat amb tots els diners invertits, i amb les compres de terrenys de l’empresa (com el 1,5 milions d’euros que es gastaren a la Vall d’Alba). Curiosament, poc abans la Generalitat havia manifestat la seua intenció d’incinerar RSU a les cimenteres, un mètode que pot ocasionar majors problemes ambientals que no el tractament a plantes especialitzades; i també de forma sorprenent –o no tant- la cimentera Cemex, d’Alacant, renuncià poc després a la incineració de residus perillosos, per al tractament dels quals reconegué que no disposava de la tecnologia adequada. Per últim, el CAPMA (Consell Assessor i de Participació de Medi Ambient) li donà el vist-i-plau al PIR, que propugna la incineració.

Altres mostres de l’opacitat que envolta tot l’assumpte de les incineradores al nostre país és que fins i tot s’han arribat a autoritzar plantes sense exposició pública (la de l’Alcora), un tràmit fonamental.

Conclusions

Poques, i provisionals. En primer lloc, que caldrà estar molt atents a l’article esmentat, i a com és rebut entre la comunitat científica i la resta d’investigadors (el verdader filtre de la ciència, més que no l’editor i revisors de la pròpia revista) però que, mentre, caldrà potser alterar l’ordre de prioritats a l’hora d’escollir alternativa de tractament d’RSU. Alhora, és necessari estar atents a les millores tècniques que es produeixen contínuament –com per exemple la incineració de plasma- i aplicar-les tan ràpidament com estiga comprovada la seua innocuïtat.

I molt més important que això: exigir un nou model de tractament de residus, focalitzar-nos en totes les etapes, especialment en la reducció de deixalles i la seua reutilització, fer força per a que el PIR, l’instrument més potent de què disposem els valencians per a ordenar la nostra gestió de fems, siga una eina potent, actualitzada i al servei de la nostra salut i del medi ambient.

La cirereta (amarga) del pastís

Fumes? Aleshores oblida-te’n de tot el que acabes de llegir. El teu vici –que me pareix totalment respectable i fins i tot atractiu- afecta molt, moltíssim més a la teua salut que tindre un quiosc a la porta d’una incineradora. Centinel ho conta de forma immillorable al seu més que recomanable bloc, d’on he tret les dos gràfiques inferiors.

fumar i esperança de vida.

Voleu perdre més d’una dècada? Fumeu. Ara bé, una bona notícia: és reversible, i si vos deixeu el vici, recuperareu anys i qualitat de vida ràpidament.

Referències

  • Presentació (didàctica i concisa) del catedràtic de la U. d’Oviedo J. Coca Prados sobre sistemes d’incineració a Europa. Link ací.
  • Factsheet de la EPA estadounidenca sobre dioxines i furans. PDF ací.
  • Web de la Conselleria d’Infraestructures, Territori i Medi Ambient sobre el PIR.
  • Ley 16/2002, de 1 de julio, de prevención y control integrados de la contaminación. Boe ací.
  • Ley 22/2011, de 28 de julio, de residuos y suelos contaminados. Boe ací.
  • García-Pérez J, Fernández-Navarro P, Castelló A, López-Cima MF, Ramis R, Boldo E, López-Abente G., 2012. “Cancer mortality in towns in the vicinity of incinerators and installations for the recovery or disposal of hazardous waste“. Environment International 51: 31-44. (Podeu consultar-lo en distintes webs cercant-lo en Google)
  • Informe de Greenpeace sobre inceració i salut (compte, determinades coses s’han d’agafar amb pinces). Enllaç i PDF ací.
Advertisements
, , , , ,

About Andreu Escrivà

Ecòleg i ecologista, que no és el mateix. Sóc -això diuen- ambientòleg i Doctor en Biodiversitat. M'agrada -i molt- la política, i per això escric este blog. Tracte de parlar del que sé, pregunte molt, punxe a propòsit i aprenc constantment. I en això estem.

Mostra totes les entrades de Andreu Escrivà

Subscriure's

Subscribe to our RSS feed and social profiles to receive updates.

3 comentaris a “Són perilloses les incineradores?”

  1. Joan Galve (@JoanGalve) Says:

    Haha… molt bona la cirereta del pastís. Un incentiu més per a deixar de fumar.
    Molt interessant l’article.
    En essència, el procés d’incineració no sols produeix dioxines i furans. Com la matèria que s’inciniera és de compossicions tan variades, produeixes diòxid de sofre, àcids clorhídric i fluorhídric, òxids de nitrògen… O siga que, de tot un poc.
    Les incineradores són el centre de la polèmica quan es volen construir, però per exemple, a la zona de Castelló hi ha una concentració d’empresses de producció de material ceràmic, que utilitzen forns a elevades temperatures.
    El combustible empleat és gas natural majoritàriament, però en el procés de fabricació es produeixen també els gasos que he nomenat abans. L’efecte més palpable dels quals és la pluja àcida.
    Però estes empreses no generen la mateixa alarma social que una incineradora.

    Respon

    • andreuescriva Says:

      No, clar, es produeixen mil coses més a les incineradores (com al tabac), però sí que es cert que, per les temperatures que s’hi assoleixen, els subproductes més problemàtics -i allò que les diferència de moltes altres indústries o de la pròpia contaminació urbana- són les dioxines i furans, i per això m’hi he parat.
      Tanmateix, tens raó en que les incineradores generen una alarma social molt major, proporcionalment, a la d’altres instal·lacions que realitzen processos semblants.
      Gràcies per passar-te i comentar 😉

      Respon

Trackbacks/Pingbacks

  1. Els reptes del medi ambient al País Valencià en 2013 | CIÈNCIA I POLÍTICA - 06/06/2013

    […] molt seriosament: no és cap estudi alarmista Si voleu més informació sobre incineradores, en vàrem parlar ja fa un temps per ací. Haurem doncs de ser capaços de plantejar una alternativa clara i definida: no val això del “no […]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: