El Dia de la Terra: què celebrem, exactament?

Avui, 22 d’abril, és el Dia de la Terra, o això diu el calendari dels dies-de. La commemoració està fixada a l’agenda des de 1970, tot i que s’internacionalitzà als 90’: abans era una cosa més o menys estatunidenca, i prou. El cas, però, és que com passa amb l’Hora del Planeta (sic), cada Dia de la Terra tinc enceses discussions amb ex-companys ambientòlegs, coneguts ecologistes i amics en general. Molts d’ells, i els qui més comparteixen els meus retrets (que tot seguit explicaré), insisteixen en que m’ho prenga com a un símbol, com a una ferramenta per a esperonar consciències, i prou. I en aquest àmbit, entenc el perquè i la funcionalitat de les efemèrides i accions puntuals. Però em costa compartir-les.

Hora del Planeta

L’Hora del Planeta. Permeteu-me dubtar de la seua utilitat.

Deixant de banda la irrellevància energètica, econòmica i ambiental de l’Hora del Planeta (re-que-te sic), que tan sols aconsegueix un estalvi puntual del 0,2 % a nivell Estatal, i que és qüestionada arreu del món, centrem-nos al Dia de la Terra. I fem-ho en pla bèstia: imaginem que rebentem totes les bombes i centrals nuclears del planeta. Imaginem que exploten totes les plantes de fertilitzants, totes les fàbriques químiques, que tots el petroliers aboquen les càrregues a l’oceà, que es trenquen els gasoductes i cremen sense parar.  I? Resulta evident que seria el final de la civilització humana tal i com la coneguem (però probablement no de l’espècie), i causaria una extinció en massa de la major part dels organismes vius (tot i que seria complicat arribar a la taxa d’extinció del Pèrmic-Triàsic, fa 251 milions d’anys, on desaparegueren el 95% de les espècies). L’atmosfera, el mar i la terra serien hostils per als éssers vius, i especialment per a nosaltres. Però al planeta –i permeteu-me una expressió ben valenciana- la bufa la gamba. Que per què? Per açò.

Escala del temps teològic

Temps geològic. Ho sé, costa de processar.

Els humans tenim un problema de perspectiva. Però no és culpa nostra: vivim –amb sort- uns 80-90 anys, i tenim un coneixement limitat tant de la història del nostre planeta com dels mecanismes que l’han modelat. És per això que l’escenari apocalíptic que he descrit –i del qual podeu visualitzar variants a desenes de pel·lícules de ciència ficció, des de la magnífica The Road fins a la més recent i fallida Oblivion– és terrible… per a nosaltres. A la Terra, repetisc, la bufa la gamba. Quan tardarien en apagar-se els incendis, en degradar-se els hidrocarburs a l’aigua del mar, en extingir-se els efectes de la radioactivitat, en estabilitzar-se el clima?. 100.000 anys? 500.000 anys? 1 milió d’anys? La Terra du girant 4.500 milions d’anys: en el pitjor dels casos (anem a exagerar molt fins a extrems gairebé impossibles), i al qual els efectes del nostre suïcidi col·lectiu hagueren durat 45 milions d’anys (i si feu la vista enrere, vos n’adonareu que fa 45 milions d’anys estàvem a l’Ecocè, amb uns mamífers primitius que començaven a col·lonitzar la terra), només hauríem pertorbat l’1% de la història geològica fins a eixe moment. I això sent més catastrofistes que un aficionat del València CF quan s’enfronta al Real Madrid.

Dia de la Terra

El millor cartell que he vist, en qualsevol idioma, del Dia de la Terra l’han fet a Igualada: La Bastida.

On vull anar a parar? A que no té cap sentit enfocar aquestos dies, accions i reivindicacions a salvar la Terra. La Terra ja està salvada d’avantmà: res del que fem l’afectarà de forma permanent. La Terra és Hulk: li podeu tocar la moral, inquietar-la, raspar-li la pell, però no teniu res a fer, ni tan sols amb míssils i tancs.

És cert que, tal i com afirma John R. McNeill al seu més que recomanable llibre “Something New Under the Sun: An Environmental History of the Twentieth-century World”, per primera vegada, i durant el S. XX, sí que ha canviat alguna cosa al planeta: una espècie animal és capaç de modificar-ne la faç, de canviar el clima i la composició de gasos atmosfèrics, de crear substàncies mai abans sintetitzades, de comprometre la viabilitat de la biosfera amb la qual conviu. I això ho subscric, òbviament. Tenim la capacitat de degradar el nostre medi ambient fins al punt d’arriscar la nostra pròpia supervivència com a societat organitzada i, per suposat, de posar al penya-segat de l’extinció a milions d’espècies de flora i fauna. Cap altra espècie té eixa terrible habilitat, ni l’ha tinguda mai.

I és per això que el focus ha de recaure en nosaltres. Lamente presentar una visió que alguns podrien titlar d’utilitarista –no ho és, en absolut-, però si volem que la societat s’implique a fons en la conservació de l’entorn, i que pose totes les seues energies en aturar la degradació ambiental, no podem apel·lar a la salvació d’una massa de roca i metall fos de més de 4,500 milions d’anys (com fa Equo amb el seu HT #TomaPartidoPorLaTierra). És massa gran, massa abstracte, massa inabarcable. Hem de parlar del que tenim a prop, fer passos xicotets, visualitzables, reconeixibles, d’anar apuntant victòries realistes al nostre comptador, sense llevar mai la vista de la utopia: el desenvolupament veritablement sostenible. El debat sobre si les plantes i animals tenen dret a existir és complex, massa sovint estèril i poc profitós. El “dret a” és una qüestió molt polèmica en massa aspectes: per què no focalitzar-ho d’una altra forma? No cal ni arribar a plantejar-se eixe dret a l’existència: senzillament ens calen per a viure. Necessitem ecosistemes funcionals, cicles biogeoquímics sense pertorbacions i sostenibles (el cas del fòsfor, per exemple, és preocupant, donat que les reserves mundials poden esgotar-se en qüestió de 30-40 anys; és per això que ajuda a generar conflictes tan terribles com el del Sàhara Occidental), una atmosfera amb determinades concentracions de gasos d’efecte hivernacle, oceans i forests que puguen ser gestionats de forma sostenible sense comprometre’n el futur.

Cicle del fòsfor

Esquema del cicle del fòsfor, amb interacció humana. (Font: UMN)

El debat, ho sé, dóna per a molt; jo tan sols volia apuntar algunes idees. De la mateixa manera que crec que tots els partits polítics haurien d’incorporar el medi ambient com un element transversal a les seues propostes polítiques (i no delegar en aliances amb partits ecologistes), crec que tots els dies haurien de ser el dia de la Terra –o la Biosfera, o dels ecosistemes, o del medi ambient, ja m’enteneu- i no tindre aquestes expiacions col·lectives i puntuals, a les quals la nostra consciència es relaxa i somriu després d’apagar l’interruptor, cerebr durant seixanta misèrrims minuts.

Per a acabar, un vídeo que m’ha descobert @multivac42, sobre el gran George Carlin i la dèria d’alguns sobre salvar el planeta. És un monòleg d’un còmic, i per tant no vos l’heu de prendre com cap conferència o classe magistral; té defectes, i té moments insuperables. I de fet, el millor indicador d’algú que domina l’humor és que et pot fer riure fins i tot quan critica salvatgement allò amb què tu estàs d’acord. Mireu el vídeo, i m’entendreu.

La cirereta del pastís

Com no podia ser d’altra forma, les xarxes socials bullen amb imatges de denúncies del mal estat al qual es troba el planeta. Donat que l’energia nuclear és la bèstia negra de l’ecologisme social i polític, resultava esperable trobar gent relacionant ambdós coses: desastre ambiental i centrals nuclears. I què millor exemple que Fukushima i les margarides mutants:

Fukushima flors radioactives

Les flors radioactives de Fukushima: bulo o alerta ambiental?

El cas, però, és que no és cert. És tan sols un HOAX (un bulo), que ha circulat a partir d’una imatge penjada al portal de memes i vinyetes 9gag.com. Si utilitzem el cercador d’imatges de Google trobarem, en uns pocs segons, que la margarida mutant (que ho és) forma part de la col·lecció de flors estranyes recopilades per un blog vietnamita. El post és de 2010.

Així que ja ho sabeu: compte amb les imatges virals, especialment al Facebook, on més de la meitat de les coses que s’hi pengen són autèntics despropòsits (vos enrecordeu dels 450.000 polítics?). I per a acabar, una curiositat: el trèbol de quatre fulles, el símbol universal de la bona sort, és tant mutant com aquesta margarida gegant.

Anuncis
, , , ,

About Andreu Escrivà

Camine, aprenc, escric.

Mostra totes les entrades de Andreu Escrivà

Subscriure's

Subscribe to our RSS feed and social profiles to receive updates.

One Comment a “El Dia de la Terra: què celebrem, exactament?”

  1. Dr. Litos (@DrLitos) Says:

    Molt interessant la reflexió. És cert que la manera d’enfocar aquesta problemàtica (que ho és, per descontat) és absurda des d’un punt de vista geològic i veritablement biológic. Deuria recalcar-se que si hem de salvar la Terra és per motius egoistes, diguem; mola més viure en un planeta equilibrat, plé d’espécies en equilibri (que no armonia, que la natura se las trau en bestiessa) i sense polucions asqueroses. El concepte seria, pensar en allò que deixarem per als que vinguen després; una questió de responsabilitat, senzillament. Pareix mentida que la gent es movilitze més si fas referència al planeta que si li dius que els seus fills podrien viure eun un món de merda, literalment. En fi…

    Respecte als polítics, què anem a dir; si la investigació y el desenvolupament tecnológic i científic els pareix un “extra” que només s’aprofita per a guanyar vots o s’inverteix només quan hi ha recursos de sobra, imagina lo que pensen de dedicar diners a conservar el medi ambient; purament electoralista, mesures mal asessorades perquè total només importen uns quants vots i colocar-se l’etiqueta verda i chin pun.

    En fi, quin despropósit…

    Resposta

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: