Entrevista a Xavier Duran, autor de “L’Esperit de la Ciència”

12/07/2013

Divulgació

El millor llibre de ciència que he llegit, de moment, aquest 2013 fou escrit l’any 1990 –potser abans- està només en paper, i en català. Una combinació amb la qual allò més fàcil seria trobar-nos amb un text al qual li caldria una urgent actualització, passat de moda i amb vocació minoritària. Però no només no és així, sinó que he tingut a les mans una verdadera joia que he gaudit com feia temps que no gaudia amb un llibre. L’autor és Xavier Duran, químic, divulgador i que actualment dirigeix l’espai “El medi ambient” a TV3 (acaben de complir 5000 programes: felicitats!) i el títol: “L’esperit de la ciència”. Duran es dedica, durant  més de dos-centes pàgines, a parlar-nos d’eixe esperit, a recórrer moments clau de la ciència, a analitzar el seu paper en la societat o també les seues relacions amb art i religió. No és un llibre amb el qual s’està o no d’acord: és un llibre amb el qual s’aprèn –fins i tot dels episodis que crèiem conèixer- i es pensa. Es pensa molt i sí, es pot estar en desacord –especialment, al meu cas, quan s’endinsa a la marjal de la religió- però és eixa la funció principal de la divulgació: presentar dades, reflexions, fomentar l’esperit crític, obrir un ventall de possibilitats, deixar que cadascú file tan prim com vullga al seu interior.

I és per això, pel fet que dies després de llegir-lo encara li vaig pegant voltes, que vaig contactar amb Xavier Duran i ell, molt amablement, es va oferir a fer una entrevista virtual (això és: enviar un correu amb les preguntes i esperar les respostes). No cal dir que vos recomane moltíssim la lectura del llibre, que espere que 3i4 l’edite en format electrònic (i en pose un preu assequible!) i que poques vegades es té la sort de llegir la millor divulgació científica en llengua pròpia.

És evident que a Xavier li podria preguntar per moltíssimes coses: per qualsevol dels altres llibres de divulgació que té editats (un munt!), pel seu treball a TV3, per qüestions estrictament ambientals… Però honestament crec que “L’esperit de la ciència” es mereix un post, i una entrevista, per a ell a soles: hi ha tanta substància, tant de cundimio, que en diguem alguns, que seria contraproduent mesclar-lo amb altres temes. I ara ja, sense més presentació, el que ens ha contat Xavier Duran.

Xavier Duran

Xavier Duran

En què creus que ha canviat la forma de divulgar ciència des que vas escriure el llibre?

No s’hi assembla gaire, francament. Tot i que la divulgació a través de llibres, articles o programes de ràdio i televisió es manté, amb la lògica evolució que té qualsevol mitjà, Internet i les xarxes socials ho han capgirat tot. Avui la informació circula a una velocitat elevadíssima i qualsevol persona pot buscar notícies sobre els temes que li interessen i, al seu torn, difondre-les. Crec que avui la nostra funció és posar ordre i clarificar aquesta gran quantitat d’informació. Més que explicar notícies, que també és necessari perquè moltes són importants i poden passar desapercebudes, hem d’ajudar a comprendre-les bé i a valorar-les i a ressaltar la interrelació entre unes i altres. Això pel què respecta a la informació. Si parlem estrictament de divulgació, ara existeixen unes eines extraordinàries per fer-la molt més comprensible, amena i viva. Als anys 90 les transparències que projectava en una conferència m’ajudaven molt. Si avui en portés semblaria que estic ancorat molts anys enrere.

Què t’empeny a escriure, a divulgar?

D’una banda, la passió per escriure. De l’altra, la passió per la ciència.  És a dir, que sóc un “cienciaferit”, híbrid de ciència i lletraferit que per mi no vol dir només ser entusiasta de la ciència, sinó també apassionat per escriure sobre ciència, en la forma que sigui –assaig, divulgació, ficció… M’entusiasmo amb notícies científiques i de seguida tinc ganes de compartir-ho, d’explicar-ho a la meva manera i, sobretot, d’interrelacionar coses diferents. Però també crec en la importància de la ciència i la necessitat d’una cultura científica general més àmplia. Per mi, la ciència no ocupa el lloc que li pertocaria en el món de la cultura i per això intento contribuir a difondre-la. I a fer-ho tant per explicar coses com per estrènyer els llaços amb altres àmbits de la cultura i per intentar fer aportacions a un debat social molt necessari sobre els avenços científics.

Parlant de la incultura –o analfabetisme- científic de gran part de la població, assegures que sembla imperdonable no saber dir dos obres de Kafka i en canvi és d’allò més normal no diferenciar entre proteïnes i vitamines. Sent sincer, he de dir-te que tirares pel cap alt: l’exemple de l’escriptor austrohongarès i de les molècules sembla massa avançat, al meu parer, per a una societat amb uns índexs de lectura francament esfereïdors, a la qual li venen beuratges homeopàtics, cremes cosmètiques amb “ADN marí” i que es pensa que una tomaca no té material genètic. Tot i això, l’esquerda no només persisteix, sinó que potser s’ha eixamplat. Hi estàs d’acord en que no hem avançat gaire en aquestos anys en cultura científica, o pel contrari creus que, vist amb perspectiva, podem estar contents dels avanços?

Sí, molta gent no sabria dir ni dues ni una obra de Kafka. Però crec que això és considerat per a molta gent com un problema d’incultura i el tema de les proteïnes i les vitamines podria ser vist com un desconeixement tolerable. Podem posar altres exemples però crec que el problema bàsic es manté: molta gent rellevant de l’àmbit de la cultura no considera importants els coneixements científics, ni tan sols els més bàsics. Per sort, no tothom. En aquest sentit potser hem millorat una mica però no gaire.

Ara, parlant de la gent en general passa el que dius tu. Però també hem d’acceptar que la credulitat extrema no es dona només en l’àmbit de la ciència. No sabria dir si s’ha eixamplat o no l’esquerda, però hi ha mitjans aparentment seriosos que donen cobertura a unes teories i a uns productes que no només no s’aguanten per enlloc sinó que són estafes evidents. I això segur que no ho farien en l’àmbit de la història o de la política i ni tan sols en el de l’economia. Com si vinguessin a dir que en ciència s’ha de donar veu a qualsevol opinió. Aquesta frivolitat lliga amb la incultura científica de molts dels que decideixen aquests continguts. Per molt que alguns mitjans també ressaltin informacions serioses i les expliquin molt bé. Però no pots jugar en dos camps a l’hora. O ets conferenciant seriós o ets còmic o mag,  totes dues coses molt legítimes i respectables. Però la gent ha de saber si allò que llegeix o veu són coses serioses o si  són un entreteniment o un espectacle.

A banda d’això, crec que la cultura científica general és una mica superior a la de fa uns anys, però que s’hauria de millorar molt. I en els plans d’estudi ja sabeu que a partir de quart d’ESO ja no hi ha matèries científiques o tecnològiques obligatòries per a tothom.

L'Esperit de la Ciència

L’Esperit de la Ciència

Com veus el panorama de divulgació científica als mitjans de comunicació estatals? Al 1990 escrivies sobre la salut dels suplements científics: creus que han millorat o hem retrocedit en divulgació científica a mitjans generalistes?

Abans hi havia uns suplements de gran qualitat i ara no. Però també és cert que la informació científica troba el seu lloc en àmbits molt diversos. Potser no s’explica sota l’epígraf explícit de “Ciència”, però es parla de ciència a les pàgines o a les seccions d’internacional, de cultura, d’economia o d’esports. Hauríem de fer un estudi rigorós sobre si la informació relacionada amb la ciència ha guanyat o ha perdut pes. En tot cas, jo enyoro suplements com el de “La Vanguardia” o aquella secció de ciència d’El Temps. La ciència pot estar a tot arreu, però també necessita uns altaveus específics. D’altra banda, una cosa que em sap especialment greu és que a les abundants tertúlies de ràdios i televisions no hi hagi cap científic ni es parli gairebé mai, amb rigor, de temes científics. Per actualitat s’entén política i economia, però en sentit limitat. És igual si el president Obama ha llençat un pla contra el canvi climàtic el dia abans. No els interessa.

Al llibre hi deixes entreveure que t’agrada la hard sci-fi. Personalment, a mi m’agrada que es respecten certes coses, però considere complicat establir una coherència. Per exemple: puc assumir que Superman pot volar –és l’eix de la història i el seu superpoder-, però que faça girar la Terra i el temps torne cap endarrere em sembla massa exagerat, ho he d’admetre. També és cert que, si apliquem les lleis físiques fins les últimes conseqüències, no tindríem unes batalles espacials tan espectaculars, car a l’espai no es transmet el soroll. I tot açò és per a obligar-te a escollir: com diuen els de Jot Down, però cenyint-nos a la ciència ficció, quin llibre no podries deixar de llegir mentre veus la pel·lícula que no et pots perdre?

Jo llegiria “Contes de la taverna del cérvol blanc”, de Clarke, veient –o durant els descansos publicitaris de…- “Gattaca”. I amb això refermo les preferències que explicava en el llibre. Ara, si haig de triar probablement escolliria el gènere que es va inventar –o que almenys va batejar- Carl Djerassi, la “ciència en ficció”, que segueix sent una mena de hard sci-fi però encara més lligada a la ciència real. I ja posats a explicar preferències, encara triaria abans algunes novel·les d’Ian McEwan o d’Ishiguro amb un clar rerefons científic.

Un dels millors llibres de relats de ciència ficció que he llegit, sens dubte.

Un dels millors llibres de relats de ciència ficció que he llegit, sens dubte.

Escrius que “cal també el repte de saber com és la natura, de conéixer tots els seus mecanismes. És un repte intel·lectual i, potser, espiritual. Fóra massa trist pensar en la simple utilitat pràctica de la recerca. L’ànsia de saber, la curiositat innata de l’home, ha d’estar al davant de tot”. En un moment com l’actual de mercantilització –fins i tot banalització- de la ciència, d’abandonament de la recerca bàsica, creus que continua tenint vigència aquest enfocament o és una batalla perduda?

Em sembla curiós que s’acusi la ciència de ser massa utilitarista i en canvi quan expliques una recerca et preguntin de seguida “I això, per a què serveix?”. Doncs d’entrada serveix per augmentar el nostre coneixement. Ningú no pregunta quina utilitat pràctica té trobar un manuscrit fins ara desconegut d’un autor medieval, no?

A banda d’això, mai no saps quina utilitat tindran certs coneixements. La recerca avançada sobre el càncer no seria possible sense els coneixements sobre biologia i bioquímica que s’han acumulat amb recerca bàsica o amb sense els instruments que els investigadors han anat posant a punt. L’impacte del canvi climàtic no es podria conèixer sense la recerca bàsica de molts biòlegs, geòlegs, físics o químics. Comprenc i valoro la recerca dirigida o els esforços per explotar un coneixement més pràctic, però no a costa  de reduir o eliminar recerca bàsica aparentment poc útil. Però, malauradament, aquest utilitarisme immediat no es dóna només en el món de la ciència. Si en economia s’hagués pensant a anys vista i no en la forma d’enriquir-se molt en poc temps, ara no estaríem com estem.

Com valores les retallades en el percentatge del PIB que es destina a ciència, el congelament de les partides pressupostàries fins a 2020 i el fet de confiar-ho tot a la iniciativa privada? Creies possible aquest escenari fa vint anys?

Com una manca absoluta de visió i com una decisió que es pagarà no només en els anys vinents sinó durant molt de temps. Tenia l’esperança que els esforços en R+D s’afermessin i augmentessin. Però sembla que no és així. A Catalunya, per exemple, s’ha fet un esforç molt gran en aquest segle i això ha tingut uns fruits importants. Ara seguim tenint equips i centres capdavanters en diversos àmbits –sobretot el biomèdic- però les retallades poden malbaratar bona part dels esforços anteriors. Construir és lent i costós, destruir és ràpid i fàcil. I el mateix passa  en l’educació en general o en la sanitat. Hi ha estudis recents sobre l’impacte en la salut de mesures de reducció de despesa pública com les que imposava fa anys el Fons Monetari Internacional en alguns països. Ara anem per aquest camí i això pot tenir un impacte terrible d’aquí uns quants anys.

Què podem fer per a que l’Estat Espanyol entenga, d’una vegada per totes, que la I+D, i la ciència en general, és un pilar bàsic per al benestar futur? Per què creus que tothom coincideix a la seua importància però al remat ningú li fa cas?

No sé què podem fer perquè aquesta postura revela una visió tan limitada que costa pensar quins arguments poden tenir efecte. Parlem d’innovació, de competitivitat, però el model que es promou és un altre. Deuen pensar que amb el turisme s’alleugerirà la crisi i que el boom de la construcció tornarà algun dia. Amb algunes excepcions, les elits polítiques i econòmiques no comprenen en absolut la importància de la recerca i la innovació. Amb la mentalitat dels dirigents actuals no veig cap canvi positiu en un futur proper.

sin CIENCIA

Creus que la ciència ocupa un espai rellevant als partits polítics? Coneixes el cas d’EUPV i la resolució contra les teràpies pseudocientífiques i si és així, quina opinió et mereix?

Segur que ocupa més espai que fa uns anys, quan segons a qui trucaves tenien feina per trobar algú que pogués dir coses mig coherents sobre certs temes. Però pel que conec,  no és cap prioritat. Jo he tingut la sort de participar en dues sessions al Parlament de Catalunya –no a l’hemicicle, esclar- per commemorar l’any de la Física i l’any de la Química. En el primer cas només hi havia una diputada escoltant i en el segon diria que no n’hi havia cap. Comprenc que deuen tenir molta feina i compromisos, però amb aquestes dues experiències i les que conec per altres companys, crec poder afirmar que a la majoria de polítics actuals no els interessa especialment la ciència, ni hi entenen ni tenen ganes d’entendre-hi.

No conec el cas d’EUPV, però crec que el tema de les teràpies pseudocientífiques és molt seriós. Sempre se solen utilitzar per criticar la “ciència oficial” –que és la que demostra amb proves si una teràpia és útil o no, en quines condicions, fins a quin punt. Segur que hi ha gent de bona fe que les practica, però pensem que aquestes teràpies pseudocientífiques són un gran negoci per alguns i això xoca tant amb el rigor científic com amb els interessos econòmics.

T’he de dir que trobe molt conciliador el capítol sobre ciència i religió, on defuges la idea d’un enfrontament i expliques que tracten dos camps diferents. Al meu parer, no només existeix l’enfrontament sinó que representen dos cosmovisions excloents. Tant la ciència com la religió tracten d’explicar el món, però només la ciència ho aconsegueix; això fa que, de fet, el corpus doctrinal de les distintes religions estiga cada vegada més acotat i els postulats i dogmes més maximalistes es maquillen i es dissimulen, incapaços de resistir l’embat de les proves i els nous descobriments. Continues pensant, després d’aquestos anys farcits de polèmica sobre el big bang, el creacionisme o les cèl·lules mare, que són compatibles?

Rellegint el capítol no el trobo tant conciliador com dius. Crec que el tema de les dues cosmovisions incompatibles hi és i el que explico, sobretot amb el darwinisme com a fil conductor, és clar. Ara, ciència i religió són compatibles tenint en compte que cadascuna té el seu terreny. La religió pertany a l’esfera personal i de la fe i no té res a dir ni sobre ciència –més enllà dels comentaris que qualsevol persona pugui fer, sense cap autoritat- ni sobre les lleis que regeixen una societat. Les creences són lliures però no han d’imposar modes de vida. Qualsevol intent de la religió de matisar o contradir coneixements científics ben assentats està, tard o d’hora, condemnada al fracàs.  Són els científics els que han de refutar, si és el cas, teories científiques.

També és cert que molts grups religiosos no ho entenen així i volen imposar determinades visions del món i que prohibirien tot allò que no els agrada. I que alguns governs els ajuden. Tenir fe és molt respectable, però no ho és voler imposar-la o intentar que un país es regeixi per unes determinades creences. La ciència no té res a jutjar sobre el fet religiós en sí –la neurociència sí que pot intentar explicar detalls sobre per què algunes persones creuen més que altres, per exemple-, però els científics tenen el dret i fins i tot l’obligació de combatre els atacs sovint esbiaixats a la ciència.

Al llibre dius que “no es pot donar llibertat total als científics”. No sé si et referies a donar llibertat total a la ciència per a investigar en qualsevol camp o a metodologies –o finalitats- poc ètiques. Veus llindars i línies roges que s’han ultrapassat a la ciència actual?

Em refereixo a la segona idea. Naturalment que es pot investigar en qualsevol camp. Però també és cert que hi ha d’haver uns límits en la forma com s’investiga i en les finalitats. Tot allò que tècnicament sembla possible no és necessàriament acceptable èticament. De moments en què s’ha traspassat aquest límit crec que n’hi ha uns quants de documentats: experiments mèdics sense el consentiment, ni tan sols informació, dels que feien de conillets d’Índies. I no parlo de la ciència nazi, que seria un extrem, sinó de recerques fetes per països desenvolupats i teòricament democràtics i no fa tants anys. Per dir-ne un, l’assaig sobre l’evolució de la sífilis en afroamericans als Estats Units entre 1932 i 1972.  D’altra banda, em sembla evident que la recerca militar sovint traspassa els límits si més no en els objectius. Clar que, a part dels científics que hi col·laboren, la responsabilitat màxima és dels dirigents o les empreses que la promouen.

Des que vas escriure el llibre, hi ha tres temes que han evolucionat amb una rapidesa espectacular: la genòmica i biotecnologia –gairebé diria que escrivires la síntesi de la pel·lícula Gattaca, i alhora parlares d’Angelina Jolie-, internet i la informàtica, i el coneixement sobre el canvi climàtic i el canvi global d’origen antropogènic. Què et sembla més rellevant?

Diria que la barreja dels dos primers temes. Ho vaig exposar en un llibre del 1991, “Les cruïlles de la utopia” i en vint anys els avenços han estat extraordinaris, amb efectes beneficiosos innegables però també amb un augment dels riscos. L’aprofundiment en la genètica obre la porta a la medicina personalitzada i a una medicina preventiva molt més potent, però també a fortes discriminacions. Algunes serien socials i altres econòmiques. Si hi afegim la capacitat d’obtenir , difondre i manipular informació ens trobem amb unes armes que mal utilitzades poden crear uns desequilibris i unes injustícies extraordinaris.  Vull pensar que els beneficis superaran els perjudicis, però en gran part depèn del coneixement real que en tingui el conjunt de la societat i de la pressió que pugui fer per evitar-ne el mal ús. Quant a l’origen antropogènic del canvi climàtic, hauria de fer repensar a fons el model socioeconòmic. I això també és molt rellevant, però aquí el risc ve més per la inacció que no pas per l’ús del coneixement.

Gattaca, una pel·lícula visionària.

Gattaca, una pel·lícula visionària.

Escrius al llibre que “En canvi, la teoria, per ella mateixa, no implica res. Una equació no té contingut ideològic. Qui la vulgui utilitzar, d’alguna manera està fent política a partir de la ciència, però al marge de la ciència”. Recentment he tingut algun intercanvi d’opinions (a Twitter) amb alguns polítics que deien que la ciència no és neutral, ficant com a exemple el fet que alguns “científics” (sic) pensaven fa un temps que l’homosexualitat era una malaltia. Com explicaries tu aquesta manca d’ideologia, i que no és el mateix la ciència, el mètode científic, que les persones qui desenvolupen una investigació? O potser sóc jo que ho veig tot de forma massa asèptica, podria ser.

Dir que l’homosexualitat té una base biològica pot ser ciència, però deduir que és una  malaltia és ideologia. Hem d’assenyalar que un científic és un ciutadà com qualsevol altre i per tant pot tenir les seves opinions i les seves tendències. Però si bé hi ha una recerca científica orientada i que no és neutral, no es pot dir de la ciència en general. Descriure la fissió de l’àtom no és fer ideologia, però fer-la servir per fabricar una bomba atòmica sí. L’ús que es faci del coneixement científic no permet dir que la ciència globalment no és neutral. La justícia és neutral? Doncs de vegades no s’utilitza de forma neutra, ni tan sols als països democràtics. Si la ciència no és neutral tampoc no ho deuen ser el dret, la literatura, la filosofia, la musica, l’art… Aleshores, no hi ha res neutral, perquè tot és susceptible de ser utilitzat ideològicament.

Et definiries com un humanista total, o com un home de ciències a qui li apassiona l’art i la literatura?

Em semblaria massa pedant definir-me com a humanista total, perquè tinc moltes mancances culturals. Sóc, com dius, un home de ciències apassionat per l’art i, sobretot, per la literatura. I interessat a relacionar tots aquestes branques de la cultura. De col·legues científics que titllaria de renaixentistes en conec alguns, perquè a part d’un gran interès cultural tenen uns coneixements amplíssims.

Finalment, tens algun projecte nou a la vista?

Al setembre trec un llibre divulgatiu que lliga química i història. Es titula “100 molècules amb què la Química ha canviat (poc o molt) la història”. Ja dic “poc o molt” perquè no m’acusin de cientificista. Però el meu gran projecte no el tinc editat perquè de moment, malgrat elogis i bones paraules, ningú no s’hi ha atrevit. Es tracta d’un llibre sobre la meva gran passió, la relació entre ciència i literatura. Comprenc que és una mica “ampli”, perquè va d’Homer fins a l’actualitat. Des de fa un any i escaig el té un editor interessat, però que per editar-lo diu que necessita un ajut. I de moment no hi ha hagut sort –no estem en un moment de grans ajuts i subvencions, precisament. Crec que omple un buit important en l’assaig català i que és perfectament traduïble. Tenir-lo encara al calaix és una cosa que em dol, de veritat.  Suposo que hauré de comprimir-lo o de trossejar-lo, però espero que no quedi inèdit. Em sabria molt de greu.

I fins ací l’entrevista. De nou, mil gràcies a Xavier per haver-li dedicat tant de temps –i esforç- a contestar una entrevista que ocupa vuit pàgines al processador de textos. És un plaer, per a un humil blog com aquest, comptar amb la col·laboració desinteressada d’una figura com la d’en Xavier Duran. I ja sabeu: animeu-vos a llegir el llibre, aneu a 3i4 i gaudiu com ho he fet jo. I si algun editor passa per aquest post: animeu-vos a fer-li una ullada al manuscrit, arrisqueu-vos editant un text que serà referència. No vos en penedireu, paraula.

Advertisements
, , , , , ,

About Andreu Escrivà

Ecòleg i ecologista, que no és el mateix. Sóc -això diuen- ambientòleg i Doctor en Biodiversitat. M'agrada -i molt- la política, i per això escric este blog. Tracte de parlar del que sé, pregunte molt, punxe a propòsit i aprenc constantment. I en això estem.

Mostra totes les entrades de Andreu Escrivà

Subscriure's

Subscribe to our RSS feed and social profiles to receive updates.

Trackbacks/Pingbacks

  1. Entrevista a Xavier Duran, autor de “L’esperit de la ciència” | Des de la Mediterrània - 20/02/2014

    […] Andreu Escrivà (Entrada originalment publicada a Ciència i Política) […]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: