El reciclatge a Japó: una visió distinta

10/08/2013

Residus

La Veu del País Valencià acaba de fer-se ressò del que qualifiquen con un informe d’Acció Ecologista-Agró sobre el reciclatge a Japó. El cúmul de despropòsits i mancances de la notícia (“Com reciclen els japonesos el fem?“), l’informe –que aparentment és tan sols una breu nota a la seua web-, l’ús indegut de fotografies i la confusió generada m’obliguen a intentar respondre i clarificar l’assumpte. Vaja per davant dos coses: la primera, que no sóc cap expert, però que crec que puc aportar elements al debat com a professional del medi ambient i algú que ha viscut en Japó uns quants mesos. La segona, que done suport a la tasca de l’associació ecologista, i que sóc lector de La Veu, però això no implica un suport incondicional, ni una lectura acrítica. Quan les coses no es fan com deurien fer-se, i s’expliquen malament, també cal dir-ho. Anem per parts.

El post de la web d’Agró entenc que està motivat per la recent aprovació del Plà Integral de Residus del País Valencià (d’ara endavant, PIR), i intenta contraposar un model que consideren com un èxit (el japonès) a allò proposat per la consellera amb competències ambientals, Isabel Bonig.

1. Les fonts

Com que la notícia de La Veu és tan sols un copia-i-enganxa de la web d’Agró, redirigim la mirada cap allà. En cap moment se’ns indica d’on treuen les escassíssimes dades relatives al Japó (reciclatge de plàstic i de PET a 2010, i prou). I ho sent, però pontificar sobre la gestió dels residus amb un bagatge tan escàs de dades (només ofereixen la dada del 80% de rebuig per al territori valencià) és impossible. A banda, a La Veu utilitzen sense permís i sense citar-ho una fotografia de Japonismo, un portal de divulgació de la cultura japonesa on hi col·labore. A l’autora, Laura, ningú no li ha preguntat si donava el seu consentiment. Tan sols un link al text, no referit a la imatge, ens porta a Japonismo, a l’entrada on Laura parlava del reciclatge a Japó.

2. El miratge d’una societat avançada.

Japó és sens dubte un dels països més desenvolupats del món. Des de la meua experiència subjectiva, és el més desenvolupat amb diferència (admet que no conec els països nòrdics). La seua és una societat exemplar en multitud d’aspectes, que meravella al món occidental cada cert temps (reaccions a catàstrofes, altruisme, honorabilitat dels dirigents, hospitalitat amb els viatgers), tot i que també té un revers tenebrós (exigència desmesurada amb els estudiants, rigidesa social). És certament temptador voler que un país com Japó siga el mirall del País Valencià, i és per això que es posa com a exemple en moltes qüestions: des dels ancians que s’oferiren a netejar Fukushima, fins al ministre que va dimitir per una donació il·legal de 468 euros, passant per una societat ordenada, respectuosa i que té cura d’allò que considera seu. Però jo, honestament, mai no posaria Japó com a exemple de gestió de residus. Ara vos explique el per què.

3. La complexitat de l’assumpte

L’assumpte és complex. La realitat és complexa. La gestió ambiental és complexa. I dins d’ella, la gestió dels residus és extraordinàriament complicada. Tractar els residus que genera una societat desenvolupada és un dels reptes més importants als quals ens enfrontem a curt plaç. La gestió dels residus toca temes territorials i per això provoca tensions regionals (per enviament de fem a altres zones o països, o per efectes de la contaminació difusa), model productiu i social, salut humana, estat de l’entorn natural, ordenació urbana, impostos i taxes. És un tema global, i és per això que Isabel Bonig li tenia –li té- pànic al PIR. Perquè sap que és una solució de mínims, xutar la pilota i esperar que un altre es menge el marró.

Amb tot açò, el que vull dir és que la cosa no és tan senzilla com “els japonesos estan molt conscienciats i reciclen tot, anem a imitar-los”.

4. Japó no és l’exemple a seguir: experiències i dades.

Des de l’experiència subjectiva d’haver viscut a Japó, puc afirmar que sí, que efectivament els japonesos separen tot allò separable fins arribar a extrems inversemblants, com el de la foto.

Paperera reciclatge

Efectivament: papereres (a l’andana d’una estació de tren) per a recollida de periòdics i revistes. Al·lucinant.

[Nota: la paraula reciclar hauria de reservar-se al tractament industrial per a, efectivament, reciclar. Allò que fem a casa és separar, no reciclar. Del reciclatge s’encarreguen uns altres!]

Els primers dies a una casa japonesa són un caos. Mai no saps on va cada cosa, a quin poal de fem has de dirigir-te. Els cartells que solen haver a la cuina tampoc no ajuden massa; afortunadament, resulta evident que no és només cosa dels gaijin, ja que els japonesos tampoc no tenen massa clars els criteris de separació. Una vegada, vaig demanar-li ajuda a Kanae, una companya de pis, sobre una deixalla que duia quinze minuts sense saber on abocar, i em va dir: “Llença-ho ací, que total, tot va a la incineradora!”. Òbviament, no li done caràcter universal a una experiència personal i puntual, com faria Toni Cantó, però és ben significatiu. I per a allunyar-me de l’actor, res millor que unes quantes dades.

Japó és un país que no té massa espai. Tot i això, resulta sorprenent que les residències habituals siguen cases i no pisos d’edificis altíssims, imatge que només vorem al centre de les grans ciutats. També és xocant l’espai sense urbanitzar que hi ha, especialment a les zones muntanyoses: no hi ha una transició suau, com ací, on de la ciutat passem a les urbanitzacions, poblament disseminat i espai natural. Allà, les línies estan molt més marcades, i el que és muntanya ho és sense quasi presència humana fóra dels nuclis urbans. Què vull dir? Que tot l’espai aprofitable que tenen l’estan utilitzant –si no, no construirien aeroports en illes artificials-, i que per a ells no és cap solució obrir abocadors. És cert que a les dècades del miracle japonès (60’ i 70’) la qüestió dels abocadors i dels residus era secundària: allò prioritari era créixer, espolsar-se la cendra de la guerra i ser un país pròsper. Però no es pot soterrar indefinidament el fem de més de 100 milions de persones. El canvi de mentalitat, accentuat a partir dels 80’ i visible els últims vint anys (especialment a partir de la promulgació de la “Llei de Reciclatge de Contenidors i Embalatges”, de 1997, que no és l’única norma estatal sobre l’assumpte), ha estat potenciar el reciclatge, a través de la JCPRA (Japan Containers and Packaging Recycling Association). També s’ha apostat per la incineració, amb la construcció d’instal·lacions com la de Shibuya, situada en un dels barris més densament poblats de Tòquio (i això és dir molt!). A banda, les taxes de reciclatge a Japó s’han incrementat notablement, arribant al 463% d’augment en plàstics en 2009 respecte a 1997, només 12 anys després de la promulgació de la llei (a les referències teniu més fonts amb estadístques). Si als japonesos els dius que cal fer alguna cosa, ho fan (i eixe és un dels motius pels quals el model no és exportable al 100%, però d’això en parlarem després).

incineradora shibuya

Una visió aèria de la incineradora de Shibuya, una de les moltes de Tòquio, per a copsar com d’integrada està a

Aquest altre gràfic evidencia que els nivells de contaminants que se’n deriven de les incineradores (especialment les temudes dioxines) han disminuït els seus nivells fins un 98%.

incineradores japo

Disminució dràstica de les emissions de dioxines a les incineradores japoneses.

Japó crema molt de fem: no cal oblidar-ho. De fet, són pioners, i la seua tecnologia està tan avançada que l’exporten a altres països del seu entorn, construint plantes incineradores en temps rècord. I ara, amb les restriccions energètiques derivades del tancament d’algunes centrals nuclears, necessiten més que mai l’energia que els proporcionen les incineradores.

Un últim apunt: estem parlant molt de reciclatge, i ben poc de reutilització i reducció de consum. De fet, la japonesa és la societat més consumista amb la qual mai m’he entropessat (més encara que l’estatunidenca) i tot, absolutament tot, té embolcall, i tot, absolutament tot, està enfocat a l’acte i acció de comprar. En vaig parlar fa tres anys a la meua bitàcora de viatge nipona, i en mantinc la visió després d’una altra estància a Japó: tenen una visió equivocada de l’assumpte. Per molt que es creme, per molt de plàstic que es recicle, no avançaran mai cap a la sostenibilitat en la gestió dels residus si no redueixen el consum, si no eviten embolcalls, plàstics, bosses, papers i capses prescindibles.

5. Dos sistemes no tan diferents

El que proposa l’article (o això creu el seu autor) és, en definitiva, adoptar el sistema japonès, i heus ací un altre error. El sistema japonès implicaria plenar les nostres ciutats i camps d’incineradores, el caos als carrers i cap canvi al patró de consum. El que en realitat hauríem de canviar són els nostres hàbits, no adoptar un model que funciona (relativament) a un país diametralment oposat al nostre en molts aspectes. Òbviament, també hauríem de confegir un PIR ambiciós, coherent i dotar-lo de pressupost, això es dóna per suposat; però el que l’article proposa importar de Japó, sense saber-ho, són els seus hàbits i no el seu model.

El fet de tindre o no contenidors no és determinant, al meu parer, tot i el subtítol de l’article a la web d’Agró “El país nipó gestiona amb èxit la recuperació dels seus residus sense utilitzar contenidors” . Personalment, no li trobe massa avantatges a estar en estiu a Kyoto, a 35º i un 90% d’humitat, i no poder treure el fem orgànic al contenidor. Imagineu que heu fet sushi i teniu el peix podrint-se a casa! Penseu també en que si adoptàrem el model  japonès en comptes dels seus hàbits, tindríem voreres (encara més) plenes de deixalles, al no tindre papereres, i allà on hi havien els contenidors no vull ni imaginar-me l’espectacle. No entenc la dèria per eliminar del paisatge urbà un element tan útil com el contenidor, honestament.

A nivell normatiu, la legislació japonesa i l’espanyola (que emana de l’europea) són molt paregudes: en ambdós casos es considera que es preferible cremar el fem que soterrar-lo, un consens actual a la matèria de gestió dels residus.

Açò és el que diu la llei japonesa, sense profunditzar massa, sobre la jerarquia de residus.

1. Reducció de residus en origen.

2. Reutilització

3. Reciclatge

4. Valorització energètica

5. Abocador.

I açò és el que diu la llei estatal (20/2011), que emana (com tota la normativa ambiental) de la legislació europea.

Artículo 8. Jerarquía de residuos.

1. Las administraciones competentes, en el desarrollo de las políticas y de la legislación en materia de prevención y gestión de residuos, aplicarán para conseguir el mejor resultado ambiental global, la jerarquía de residuos por el siguiente orden de prioridad:

a) Prevención;

b) Preparación para la reutilización;

c) Reciclado;

d) Otro tipo de valorización, incluida la valorización energética; y

e) Eliminación.

Tenim el mateix marc normatiu. I tanmateix, per què som tan diferents?

6. Debat i complexitat.

Com hem vist (i vos done les gràcies si heu arribat fins ací), la cosa no és gens senzilla. De fet, és extraordinàriament complicada. No crec que el debat haja d’enfocar-se sobre copiar o no als japonesos –i poca gent els admira més que jo-, que són tan diferents que difícilment podríem treure’n profit, d’emmirallar-nos. També ha quedat clar que és poc menys que contraproduent contraposar el “model Bonig”, del qual Agró ressalta la incineració, contra el japonès, que utilitza aquesta tecnologia a bastament. Un “efecte boomerang” al tractar de desacreditar a la consellera, lamentablement. I també ha quedat clar que l’article tan sols explica –i molt superficialment- com separen els japonesos; del reciclatge no en diu res (compte, és un retret que també li puc fer al de Japonismo!).

Els japonesos tenen una disciplina sobrehumana i totes les facilitats per a separar en origen: de vegades és impossible llençar una objecte al fem genèric, has d’escollir sí o sí el contenidor adequat. Hi ha campanyes, cartells, dibuixos, mascotes –tenen mascotes per a tot- i amables veïnes que t’escridassen si t’equivoques al treure el fem o separar a casa (no oblideu que les bolses són transparents i susceptibles d’una inspecció ocular). És una combinació perfecta, com la dels trens japonesos: distintes cues perfectament organitzades gràcies a les marques a les andanes, ningú no es cola, els trens són puntuals, les portes s’obrin amb precisió mil·limètrica. És mecànicament perfecte. Ara, aneu al metro de València i observeu, i entendreu per què no podem importar el model sense importar els hàbits.

La qüestió sobre les incineradores és un altre tema, i en aquest blog ja n’hem parlat. Com reduir el fem urbà, com conscienciar als ciutadans, com gestionar les deixalles són temes que aborda el PIR, però de manera parcial i sense l’ambició que se li suposa al marc normatiu autonòmic per a un menester tan important.

Dit tot açò: ja en podríem aprendre, dels japonesos!

Referències

Web del Ministeri de Medi Ambient Japonés sobre fem i tractament de residus

– “Solid waste management and recycling technology of Japan: toward a sustainable society“, presentació clara i sintètica del Ministeri de Medi Ambient sobre les tecnologies i tractaments dels residus al Japó.

– “Waste Management Technology in Japan“, apartat de la Global Environment Center Foundation de Japó.

– “Recent Development of Environmental Policies in Japan” presentació sobre les línies d’actuació ambiental del govern japonès.

– “Waste management and recycling business in the United States and Japan“, article de Yoshio Nakamura, de Harvard, comparant dos sistemes de gestionar les deixalles, amb anàlisi de la problemàtica japonesa.

– “Introduction to waste management systems in Japan“, presentació de Hiroyuki Daimon, de la Toyohasi University of Technology

– Completíssimes estadístiques de reciclatge a la web de la JCPRA (Japan Containers and Packaging Recycling Association)

– “The 3R Initiative“, web japonesa per a impulsar la Reducció, Reutilització i Reciclatge.

– “Japan’s New Action Plan towards a Global Zero Waste Society“, document del ministeri de Medi Ambient.

Article de la Wikipedia sobre reciclatge al Japó.

– “El reciclaje en Japón“, a Japonismo

Anuncis
, , , , , , , , ,

About Andreu Escrivà

Ecòleg i ecologista, que no és el mateix. Sóc -això diuen- ambientòleg i Doctor en Biodiversitat. M'agrada -i molt- la política, i per això escric este blog. Tracte de parlar del que sé, pregunte molt, punxe a propòsit i aprenc constantment. I en això estem.

Mostra totes les entrades de Andreu Escrivà

Subscriure's

Subscribe to our RSS feed and social profiles to receive updates.

4 comentaris a “El reciclatge a Japó: una visió distinta”

  1. Pedro Says:

    A Suïssa (Bassel) també vaig veure incineradores integrades a la ciutat que proporcionaven energia per a calefacció.
    Molt interessant el gràfic de les dioxines.
    Al final t’hauré de convidar a dinar un dia i els fas una xarrades als de batxillerat, aquest tema m’interessa especialment 🙂

    Resposta

  2. lopezxavier Says:

    La meua enhorabona per l’article. Molt instructiu i interessant!

    Resposta

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: