Propostes per a redreçar el rumb del medi natural (III): escoltar a la Universitat

En realitat, qualsevol govern ha d’escoltar a tots aquells qui vullguen dir-li alguna cosa, no només als estaments acadèmics. En particular, la Conselleria amb competències ambientals deuria de mostrar-se especialment sensible amb agricultors, ecologistes, ramaders, caçadors, excursionistes o científics. Però al cas del govern valencià i la Universitat –com a ens abstracte, no com a campus tangible- sempre ha estat tibant, plena de rancúnies i exabruptes. I, encara que els recels formals no hagen estat tan evidents, l’administració pateix una sordesa selectiva quan es tracta de parar l’orella a vore què diuen els acadèmics. Per a il·lustrar-ho, d’entre els centenars d’exemples disponibles, m’agradaria escollir-ne un de ben recent i al qual n’estic, en certa forma, implicat.

Divendres passat (28 de març) es presentà al Jardí Botànic un llibre sobre els entorns naturals de la Universitat de València: el Caroig, l’Horta de València i el Carrascar de la Font Roja i la Serra de Mariola. El llibre és un recull de les respectives exposicions divulgatives, que no només es muntaren a les instal·lacions universitàries, sinó també a centres culturals dels pobles d’eixos espais naturals. Hi han participat desenes d’investigadors, entre els quals tinc el plaer i l’honor de comptar-me. Sense ser un text a l’ús, el llibre constitueix un corpus teòric des del qual abordar la gestió territorial i ambiental als entorns estudiats, així com també una immillorable justificació per a la seua preservació.

La UV necessita un dissenyador gràfic amb urgència, però eixe no és el tema de hui.

La UV necessita un dissenyador gràfic amb urgència, però eixe no és el tema de hui.

La presentació del llibre anterior (sobre l’Albufera, el Túria i la Calderona), a la qual va assistir la consellera Isabel Bonig, ja van servir per utilitzar políticament el fruit de la recerca. El que passa, però, és que les paraules de la consellera estaven atapeïdes d’imprecisions, vestides també amb la propaganda amb què el Consell disfressa la seua incompetència. En aquesta ocasió, el representant institucional era Victoriano Sánchez-Barcáiztegui Moltó, Secretari Autonòmic d’infraestructures i Transports. A Sánchez-Barcáiztegui no puc fer-li els retrets sobre formació que li he fet a Alfredo González o Salomé Pradas (és Enginyer de Camins, Canals i Ports), però sí –i de quina manera-, a la seua presència i paraules a la presentació del llibre. Amb un breu –brevíssim- parlament de tan sols cinc minuts, va esplaiar-se en llocs comuns: “La Comunidad Valenciana es muy bonita” o bé “A mi me gusta mucho la Comunidad Valenciana, es de lo mejor de España”. Anem per feina.

L’Horta

El Pla d’Acció Territorial de l’Horta, que porta debatent-se des de 2008, hauria de servir com a eina de protecció i posada en valor d’un patrimoni únic i valuosíssim, el d’un agrosistema bastit al llarg de mil·lennis que condensa història, medi ambient, cultura i etnologia com cap altre. Els Plans d’Acció Territorial, una figura d’ordenament territorial prevista en la LOT (Llei d’Ordenament del Territori) de 1989, poden ser de caràcter integral o sectorial, i la figura encaixa perfectament amb l’Horta: què fem amb el paisatge agrícola que envolta la ciutat de València? Res, atenent al PP. Des de 2008, excepte per alguna exposició pública del contingut preliminar del document, no se’n sap res. Si Isabel Bonig necessitava (encara més) justificacions per protegir l’Horta de València i harmonitzar-ne els usos, ací les té. Que es llegisca allò que alaba.

Horta Alboraia València

L’Horta entre València i Alboraia, una autèntica meravella paisatgística… i gastronòmica.

El Massís del Caroig

Reserva Nacional de Cacera, un espai enorme amb una baixíssima densitat de població. Un entorn natural que, inexplicablement, ningú ha decidit protegir encara, tot i que ho demane la població local, ecologistes i també, com podreu vore si llegiu el llibre, la comunitat científica. Si la conselleria vol actuar basant-se en l’evidència científica, aleshores ho té ben clar: el que ha de fer és declarar Parc Natural el Massís Natural del Caroig. Vos deixe amb un extracte del capítol que signem el professor Juan S. Monrós (un dels responsables de la paralització del “parany científic” –sic-) i jo mateix:

La protecció d’un espai natural, doncs, no s’hauria d’entendre mai com un obstacle al desenvolupament rural de les poblacions que s’hi troben incloses. Ans al contrari, representen una oportunitat única per a repensar el desenvolupament, aplicar estratègies de sostenibilitat i vendre el valor natural com un actiu turístic de primera magnitud. Les experiències prèvies, tant a nivell autonòmic com estatal, així ho acrediten. Tanmateix, cal implementar de forma seqüencial i eficaç els elements de gestió amb què ens hem dotat els valencians: el Pla d’Ordenació dels Recursos Naturals (PORN) i el Pla Rector d’Ús i Gestió (PRUG), ambdós ferramentes essencials per a gestionar amb criteris consensuats i unificats els Parcs Naturals. Malauradament, tenim exemples de parcs als quals l’aprovació d’aquestos documents ha comptat amb un retràs inexplicable, el que n’ha dificultat l’harmonització d’usos. Així mateix, cal dotar-los de pressupost i mitjans tècnics que en garantisquen una gestió coherent, i poder traslladar allò disposat als plànols i documents tècnics al territori, per tal d’acomplir els objectius marcats, el que és sens dubte la finalitat última de la protecció legal.

El Massís del Caroig, com es pot comprovar al present volum, reuneix els valors ambientals que el fan digne d’ésser declarat Parc Natural, i, al contrari del que ha passat a altres indrets, els seus habitants no només no s’hi oposen, sinó que reclamen des de fa temps la protecció de l’espai: distintes associacions veïnals i col·lectius ecologistes batallen des de fa anys per tal que els seus municipis siguen inclosos dins del futur i desitjat Parc Natural, un avantatge que no és habitual a la declaració d’espais protegits i que l’administració ha de saber aprofitar.

El Xúquer, prop de Dos Aguas

El Xúquer, prop de Dos Aguas.

Saber escoltar

Ja sabem que el territori valencià és ben bonic, senyor Sánchez-Barcáiztegui. Els qui ens el passegem i l’estimem ho tenim ben present, de la mateixa forma que també resulta palès el menyspreu i la deixadesa del govern del qual forma part vostè (i d’eixe tema, referit a Mariola i la Font-Roja, que no me n’he oblidat, en parlarem un altre dia). Hi ha molts i molts exemples de com el Consell obvia i silencia a la Universitat, per a després aprofitar-se’n a actes com el de divendres: propaganda gratuïta. Establir ponts amb els centres neuràlgics del saber valencià no és només acudir a presentacions i vomitar una retafila de tòpics que fan vergonya aliena i que suposarien un suspens en una redacció de quart de primària. És creure’s la transferència de coneixements, mantenir una comunicació fluida, incorporar el saber i rigor acadèmic a la gestió de govern. De què serveix col·laborar a l’elaboració d’un llibre sobre espais naturals si després no li fan ni cas?

Ah! Se m’oblidava: ja podria haver enviat Isabel Bonig a l’acte a Salomé Pradas, més que res per vore si es va familiaritzant amb la terminologia ambiental i les qüestions que cal abordar al gestionar els espais protegits. A vore si al proper s’acosta!

Anuncis
, , , , , , , , , , ,

About Andreu Escrivà

Camine, aprenc, escric.

Mostra totes les entrades de Andreu Escrivà

Subscriure's

Subscribe to our RSS feed and social profiles to receive updates.

Encara no hi ha cap comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: