Fabra i el valencià

06/10/2014

Política

Observe amb creixent incredulitat com, cada vegada que el Molt Honorable parla en valencià, una caterva d’opinadors, columnistes, pàgines de Facebook i tuitaires es llencen a sobre com si foren hienes i Fabra un nyu mig menjat pels lleons. Com escruten els escassos minuts als quals el nostre president es digna a parlar en valencià i com ressalten i magnifiquen cada errada, cada inflexió de veu que denota inseguretat, cada paraula mal dita.

Fabra parla, és cert, un valencià vergonyós per a qui és, des de fa ja tres anys, el president d’una terra a la qual aquell és idioma oficial. Els símils d’un Hollande que no sapiguera francès o una Merkel que no parlara mai en alemany són una imatge habitual per tal de descriure com d’anormal és la situació que patim al País Valencià. A mi em fa vergonya. El seu inexistent domini de la llengua materna de milions de valencians és una ofensa, un desdeny que no hauríem de tolerar.

I just per això –just perquè no ens podem permetre, com a país, un president que no parle la nostra llengua- l’últim que hauríem de fer seria riure’ns d’Alberto Fabra, qui tracta de parlar valencià en un entorn hostil. A qui ningú amb un poder real –els diputats del PP, el reglament de les Corts, el Partit Popular espanyol- li ho exigeix. La majoria de nosaltres –jo el primer, i disculpeu-me la franquesa- ens cagaríem de por d’haver de parlar a les Corts. Són ben pocs els diputats que no mostren senyals de nerviosisme, els qui no s’entrebanquen, els qui alcen la vista del paper. Ara penseu que, a banda d’estar allà, amb totes les càmeres enfocant-te i més de cent persones escoltant com pronuncies cada síl·laba, has de fer-ho en un idioma que no domines. Jo m’imagine parlant mitja hora en francès –un idioma el meu domini del qual és precari- i comence a suar. Pense en fer-ho davant un centenar de diputats i directament eixe dia no m’alce del llit.

Un fake que feia pudor a quilòmetres però que tot i això corregué com la pòlvora a les xarxes socials.

Un fake que feia pudor a quilòmetres però que tot i això corregué com la pòlvora a les xarxes socials.

Quins incentius li estem donant a Fabra per a que continue esforçant-se en parlar valencià? Si els seus no li ho exigeixen –recordeu que alguns consideren que parlar valencià no és cap virtut, sinó un defecte-, quin favor ens fem a nosaltres mateixos si utilitzem la llengua com a arma llancívola, si esperem amb deler i morbositat el tartamudeig, l’accent mal posat? Segur que molts teniu amics o coneguts que no s’atreveixen a parlar valencià. Castellanoparlants que l’han aprés mal i tard, o a l’escola, àmbit fora del qual no han usat mai el valencià. Quan els heu encoratjat –jo sempre ho he fet-, ells sempre han estat insegurs i titubejants al principi, però després, a poc a poc i al vore que se’ls entenia, s’han agosarat a emprar-lo més i més. Quin exemple els donem burlant-nos de Fabra a eixes persones per a les quals el valencià és una llengua que els demana un esforç enorme i un sacrifici constant per a mantindre una conversa d’uns pocs minuts?

Si realment volem potenciar el valencià, aplaudim a Alberto Fabra per usar-lo i alhora queixem-nos d’un president de la Generalitat que arribà al càrrec sense saber parlar-lo. Un president que, no ho hem d’oblidar, el condemna a mort amb la seua política lingüística. Ambdós coses són compatibles. Donem exemple a qui ens envolta, que vegen que l’esforç de parlar valencià és un mèrit i és reconegut, que no és cap estigma equivocar-se ni menjar-se un pronom. Les victòries lingüístiques sempre són en trinxeres properes, i s’avança pam a pam. No ens disparem un tret al peu perquè ja no podrem caminar.

Fem del valencià un pont entre persones i no una barrera ideològica.

El meu professor de Biologia de batxillerat era de Segovia, portava dos anys a València i va impartir l’assignatura en valencià. El meu avi era d’un poblet de Cuenca i aprengué valencià sense escola ni llibres de text. Segur que al principi clavaven la pota dos vegades de cada tres, que els costava articular un pensament en aquella llengua aliena i complicada. Però al final, jo he gaudit a ma uelo en valencià i vaig poder aprendre les mitocòndries també en valencià. I ara no puc evitar pensar que, qui sap, si Pedro i Orencio s’hagueren trobat al seu entorn amb una actitud hostil com la que pateix Fabra, jo els haguera conegut en castellà.

Advertisements
, , , ,

About Andreu Escrivà

Ecòleg i ecologista, que no és el mateix. Sóc -això diuen- ambientòleg i Doctor en Biodiversitat. M'agrada -i molt- la política, i per això escric este blog. Tracte de parlar del que sé, pregunte molt, punxe a propòsit i aprenc constantment. I en això estem.

Mostra totes les entrades de Andreu Escrivà

Subscriure's

Subscribe to our RSS feed and social profiles to receive updates.

One Comment a “Fabra i el valencià”

  1. francescferrandis Says:

    Reblogged this on La València virtual and commented:
    Uns pensaments molt centrats i, alhora, valents.

    Resposta

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: