Isabel Bonig: darrere de la màscara de Thatcher

21/10/2014

Política

[Des de començament d’any tinc el plaer d’escriure a la revista Saó, que amablement em permet reproduir els articles a aquest blog personal. El que reproduïsc hui fou publicat al número d’estiu de 2014.]

Corts Valencianes, tretze de març de dos mil tretze. Sense nervis, amb altivesa i una seguretat a prova de preguntes parlamentàries incòmodes, ufana i amb un somriure desconcertant, Isabel Bonig, consellera d’Infraestructures, Territori i Medi Ambient, puja a la tribuna de l’hemicicle. Es dirigeix al diputat de Compromís Juan Ponce, biòleg i expert en gestió forestal. Li diu: “Si a usted no le gusta la política medioambiental que estamos llevando, me va a permitir que eso es un buen ejemplo. Estaría preocupada si a usted le gustase. (…) Para mí es un elogio. (…) Si ustedes me piden la dimisión es que vamos por buen camino. (…) Ustedes protegen, y la protección nos lleva al desastre.” (sic)

Eixa, i no altra, és Isabel Bonig, la nova coordinadora general del Partit Popular valencià: una neocon que aplica sense anestèsia els principis del liberalisme salvatge a les infraestructures i el medi ambient. El perill i la potència de Bonig, però, rau en què ella s’ho creu. No és una deixebla qualsevol de la dreta rància i hereditària, ni tampoc una nouvinguda d’insubstancial i translúcid fonament ideològic. No té uns pares que l’hagen inserit des de xicoteta al món popular, ans al contrari: ve d’una família de llarga tradició socialista. I és justament aleshores –quan has de batallar contra l’entorn més proper, quan t’obliguen dia rere dia a defensar i repensar allò que et defineix- que qualla la essència vaporosa de la ideologia. A Isabel Bonig, la Thatcher de la Vall d’Uixó –malnom que li agrada lluir-, ningú no podrà qualificar-la de cínica. Ella va amb la veritat per davant: és de dretes i n’està orgullosa, i ho remarca cada vegada que en té ocasió.

Potser això explique el seu nou càrrec, des del qual haurà de coordinar la desesperada lluita electoral i tarquim orgànic del Partit Popular. En contraposició a la nova portaveu del Consell, Maria José Catalá, que Fabra vol vendre com a imatge de la concòrdia i la mesura, Bonig representa el rearmament ideològic de la bancada popular. Cap persona com ella és capaç d’alçar els ànims d’uns diputats alacaiguts i capcots entre imputacions i funestos pronòstics electorals. En un viatge al centre, el del PPCV, que recorda al llançament maldestre d’una trompa amb tara, Bonig no s’excusa per no fer seu el delicat equilibri a la coreografia que executa amb ineptitud el Consell. Una dansa grotesca de carnestoltes a destemps, atapeïda de màscares i ganyotes, a la qual Fabra vol semblar un socialdemòcrata vestit de blau i és en canvi un Jack l’Esbudellador de l’estat del benestar al País Valencià.

Cap altre càrrec del Partit Popular ha dit en seu parlamentària que “el seu model no és el de serveis públics per a tots”. Isabel Bonig, sí. Eixa honestedat l’honra. Però tot i això, tot i exigir la metamorfosi dels militants en legionaris, Bonig no exerceix de Thatcher, ni de Generala, ni de reina catòlica en allò essencial: en practicar la coherència amb el seu discurs, per bé que aquest siga repetitiu i previsible. Bonig s’ha plegat sistemàticament a les demandes –i també menyspreus- del govern central, especialment en allò relatiu al dèficit d’infraestructures que patim al País Valencià. La seua gestió ambiental no té rumb, com un globus que es desinfla a l’aire i segueix una trajectòria violentament erràtica, emportant-se treballadors i espais protegits per davant. Però més important encara: ha traït a la seua admirada Margaret Thatcher, qui era una ferma defensora de la meritocràcia, qüestió que li provocà més d’un maldecap al si dels tories. Per contra, Bonig ha col·locat als llocs clau de les institucions a persones de la seua estricta confiança, que no posseeixen ni la preparació ni l’experiència necessàries. És per exemple el cas dels directors de parcs naturals, l’únic mèrit dels quals és el seu grau d’afinitat al Partit Popular. El mateix que succeeix amb la nova Directora General del Medi Natural, Salomé Pradas, una advocada i militant del PP de Vila-Real a la qual no se li coneix cap connexió –per llunyana que siga- amb la gestió ambiental. Quin exemple vol donar Bonig quan és incapaç d’aplicar la base del pensament polític d’una dona que diu admirar?

Isabel Bonig vol ser la Margaret Thatcher del País Valencià, però és tan sols una protegida Carlos Fabra i Francisco Camps que ha sabut variar el pas de ball. El problema és que el disc fa temps que està ratllat i ella ni sap ni el vol canviar.

Anuncis
, ,

About Andreu Escrivà

Camine, aprenc, escric.

Mostra totes les entrades de Andreu Escrivà

Subscriure's

Subscribe to our RSS feed and social profiles to receive updates.

Encara no hi ha cap comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: