Maria Josep Català, el rigor mortis del Consell

09/02/2015

Política

Maria Josep Català ha estat l’escollida per a fer de la paràlisi una substància amb la qual bastir el somriure del no-res, per a posar-li cara a un Consell moribund que ja no sap què fer per a fer-nos creure que fa coses. “Los catalanes hacen cosas”, digué Rajoy, i l’alçada política de Fabra, titella estellada, no va molt més enllà. Maria Josep Català és l’encarregada de dir-nos que sí, que “El Consell fa coses”, que fa “les coses que cal fer”. Ningú sap massa bé què fa, ni de quin informe de diagnòstic n’extreuen les directrius d’acció que recomanen rescatar Valmor abans que els barracons escolars, però ella somriu davant els periodistes i els diu que sí, que això va cap endavant, que ens n’ixirem més prompte que tard.

El que no explica és com, ni què pensa fer el govern d’Alberto Fabra, ni tan sols quina és la seua política educativa, l’àmbit que li pertoca gestionar personalment. Per a ser portaveu –del Consell, de la classe de tercer d’ESO o del gremi de taxistes- cal tindre la casa endreçada. Ser la representació de cara al públic exigeix, com a mínim, no tindre taques visibles, no exhibir debilitats pròpies. Però Català, qui té el defecte de parlar valencià, s’ha demostrat incapaç de dirigir un departament, el d’educació, que té un ressò mediàtic i social immens.

Els xiquets passen calor –i es mullen per les goteres mentre escric aquestes línies-, i potser no hi hauria hagut cap enrenou enguany si no haguérem volgut ser els primers en aplicar la LOMCE –ai, els alumnes aplicats, a vore si cau alguna molla des de Madrid, ens portem tan bé! Potser no hi haurien hagut portades de periòdics i informatius estatals si la Consellera haguera consultat un atles climàtic del País Valencià –li’n puc deixar jo un, per a que la biblioteca no ens cobre el cànon a tots- i haguera dit, imitant l’Eugeni Alemany: “Xica, si ací posa que la primera setmana de setembre encara fa calor per ací!”. I calor n’ha fet sempre, però el Consell, a més, ha afegit llenya, policies, retallades en pressupost i la mutilació sistemàtica de les línies en valencià. Ha sigut incapaç de resoldre les problemàtiques del Pare Català i del Cremona, per posar només dos exemples ben coneguts, i la Conselleria d’Educació s’ha dessagnat perquè ningú veu el rumb a seguir, perquè el vaixell porta massa llast, massa rates també. Potser amb una altra consellera hauríem aguantat la calor, hauríem dit “ja passarà”, ja vindrà octubre: la pólvora que s’ha escampat aquest setembre les escoles valencianes no és tant culpa del clima mediterrani com de l’escopeta de fira amb què dispara Maria Josep Català.

I potser ella no se n’adone, o no ho entenga. Potser pense que ella és l’escollida, que és tan ferma a nivell ideològica com Isabel Bonig, però a més a més hi afegeix el sucre, el somriure, la joventut, una veu amable, més propera al vellut d’Oltra que al repicar d’espases contra escuts de la de La Vall d’Uixó. Que pot presumir d’un passat sense grans escàndols –mentre ningú furgue a Torrent, mentre ningú es pregunte on està l’hospital. Català és el producte perfecte de laboratori, un esglaó per davall de Císcar en capacitat de resposta –algú s’imagina el de Teulada contestant-li al periodista Ignasi Muñoz d’aquella forma tan poc digna, tan elusiva, tan poc elegant i tan covard, quan li preguntà a la portaveu si tenia garanties que el Govern de Catalunya entendria una missiva escrita en valencià?-, però dos per damunt en aquella estètica buida que cotitza en alça a la política, en aquell recobriment cosmètic de saldo de decrets i lleis antisocials, en eixa porcellana d’imitació comprada a última hora al basar xinès de baix de casa dels amics que ens servirà per a guardar el DOCV.

Català no ha estat l’escollida per a apagar focs: el seu treball és dir que no hi ha foc, enlloc, i que si olorem el fum o ens taquem de cendra serà culpa d’algú altre, mai del Consell del qual ella forma part. El problema, però, és que ella és el foc, que la Conselleria d’Educació és una bomba –tic, tac, tic, tac- que un dia li esclatarà als nassos, mentre fingeix que tot va bé, mentre imposta amb gran esforç aquell somriure rígid i sense alè que ens amaga el foc, el sutje, el desert, l’amiant i les cordes amb què lliga el futur dels nostres escolars.

[Fa ja un temps que tinc el plaer de col·laborar a la revista Saó, que amablement em permet reproduir els articles a aquest blog personal. Estei fou publicat a l’octubre de 2014]

Advertisements
, , , , ,

About Andreu Escrivà

Ecòleg i ecologista, que no és el mateix. Sóc -això diuen- ambientòleg i Doctor en Biodiversitat. M'agrada -i molt- la política, i per això escric este blog. Tracte de parlar del que sé, pregunte molt, punxe a propòsit i aprenc constantment. I en això estem.

Mostra totes les entrades de Andreu Escrivà

Subscriure's

Subscribe to our RSS feed and social profiles to receive updates.

Encara no hi ha cap comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: