Sis propostes per a reverdir València

13/02/2015

Medi Ambient

Fa uns mesos, els amics de València Vibrant em convidaren a inaugurar allò que anomenaren “Encontres Vibrants“, és a dir: converses temàtiques sobre la ciutat. A mi em fascina el verd urbà, especialment la possibilitat que tenim a València per a ser un referent en la transformació de la percepció de la natura a la urbs. Li vaig pegar unes quantes voltes i, al remat, vaig fer un llistat de 6 propostes per a reverdir València. A l’encontre, que anà magníficament i que fou molt interessant i enriquidor -especialment per les intervencions del públic-, parlàrem de totes elles, però molt especialment del retorn del Túria a la ciutat, un tema certament polèmic. És factible? És desitjable? Ens obligaria a renunciar al jardí del Túria?

Al periòdic ValenciaPlaza vaig condensar les propostes en un article, que els amics de Per l’Horta van traduir al valencià. M’apropie de la seua traducció i pose el text al blog amb la intenció de reprendre, en propers posts, alguna de les propostes per tal de desenvolupar-les i parlar-ne una mica més. Ara, però -que si no açò es fa massa llarg- l’article.

Sis propostes per a reverdir València

València té menys de sis metres quadrats de zona verda per habitant, mentre que l’OMS en recomana entre 10 i 15. I no obstant açò, té la possibilitat de ser una de les ciutats pioneres en passar de la mentalitat del jardí vuitcentista a l’ecosistema urbà del segle XXI. Per què?

Pensen vostès en els parcs més famosos que se’ls acudisquen. Ja? Posem que han visualitzat Central Park a Nova York, el londinenc Hyde Park o, ja més a prop, el Retiro. Què tenen en comú? Que estan reclosos en gàbies de ciment i vidre. Que són espais meravellosos, però els falta alguna cosa clau per a l’equilibri ecològic i ambiental: connectivitat.

central park

València ha estat històricament una urbs estructurada al voltant del riu Túria, desbordant-se en una horta fèrtil i inabastable. La ciutat no ha viscut d’esquenes al mar, però tampoc l’ha abraçat com altres metròpolis mediterrànies. Potser els conflictes amb la nostra façana marítima vénen d’ací, qui sap. València va créixer a l’abric del seu riu, creixent els carrers com tendons que s’adherien a l’os líquid, com fibres musculars que omplen buits i esdevenen edificis. I quan ens quedàrem sense esquelet, fa cinquanta anys, el substituírem per un tapís vegetal que ens dóna, avui, identitat com a ciutat, que ha conquistat habitants i forans pel seu caràcter d’espai verd valuós i singular. València tindrà pocs metres quadrats de zones verdes per habitants, però té un jardí al qual ningú pot tancar.

I malgrat açò, alguna cosa falla. El jardí del riu es va salvar gràcies a la pressió popular (“El jardí del Túria és Nostre i el volem verd”), de la mateixa manera que ho va fer la Devesa del Saler (“El Saler per al poble”) enfront de moviments especulatius. I ací és on hem d’aprendre: els fluxos que funcionen són els que van de baix a dalt, no de dalt a baix. Una ciutat no es pot construir sense la complicitat i l’empenta dels seus habitants, o fracassarà. Pocs exemples més clars que el de Sociópolis, quimera fracassada del que, segons alguns, hauria de ser l’urbanisme al segle XXI. El problema és que per projectar el futur se segueixen usant instruments obsolets, tecnocràtics, que només contemplen la consulta i no la participació. Planificar la ciutat en l’actualitat demana un marc clar, però també ferramentes flexibles, iniciatives ciutadanes, microrevolucions a escala de solar. Els urbanites no només demanem que ens escolten, sinó també fer, construir ciutat.

I per aconseguir-ho, per explotar la gran potencialitat verda de València, la connectivitat ecològica amb ecosistemes periurbans i naturals de gran valor (quantes conurbacions coneixen de milió i mig d’habitants envoltades per dos parcs naturals i un espai agrari com l’Horta?), es poden proposar moltes accions. Les sis que segueixen són només un exemple de tot el que València pot albergar.

1) Connectar de facto els dos parcs naturals i l’horta. Si ho mirem a Google Maps hi ha continuïtat, però en la realitat no és així. Tenim dues portes immillorables a l’inici i al final del recorregut urbà del Túria, que poden servir com a nodes i commutadors de ciclistes i vianants: el Parc de Capçalera i la Ciutat dels Arts i els Ciències. Molts -turistes i nadius, desorientats, no saben com arribar a la ciutat des de Pinedo, com anar a l’Albufera des de l’Assut de l’Or; no saben que després del parc urbà que està al costat del Bioparc ve un parc natural que ens connecta amb Vilamarxant. Contem-ho. Diguem que açò hi és, que forma part d’un tot, que no hi ha barreres. Parlem d’un itinerari únic, d’un ecosistema canviant però sempre associat al Túria, senyalitzem els espais protegits i mostrem orgullosos dels seus valors. Que el llit del Túria siga una autopista verda més enllà de Mislata i Natzaret.

El Túria i el Parc de capçalera

El Túria i el Parc de capçalera

2) Apostar per la custòdia urbana. En un moment en què la lentitud exasperant de l’administració en escometre millores als barris esperona a veïns a prendre l’urbanisme per la seua pròpia mà, per què no dotar-nos d’instruments de planificació i gestió que el potencien i el regulen? Per què no aprofitar l’enorme potencial de tots els que volen millorar el solar de sota de la seua finca, crear espais comuns de compartir amb els seus veïns? El Solar Corona o la plaça Tavernes de la Valldigna són només exemples del que podem aconseguir. El bosc urbà espera que algú el sembre, i el millor reg és sempre el de la custòdia veïnal.

Solar Corona

Solar Corona

3) Crear una xarxa de basses urbanes Les basses, tradicionalment associades amb desperfectes de carrer (zones sense pavimentar, asfalt deteriorat) són un reservori de biodiversitat que augmenta la connectivitat dels ecosistemes urbans. Les zones humides són tremendament agraïdes, i a més són una fantàstica ferramenta educativa per als nens. En el món anglosaxó és comú parlar d’urban ponds, i ací ho tenim tot: solars, coneixements tècnics sobre restauració d’aiguamolls, una ciutat que sempre ha viscut entre rius, sèquies i marjals. Atrevim-nos a xipollejar entre el ciment.

Bassa urbana darrere de la Rambleta.

Bassa urbana darrere de la Rambleta.

4) Recuperar el Túria. ¿Que torne a fluir l’aigua per la ciutat? Ho va proposar el tristament desaparegut Antonio Estevan allà per 2006 i li va costar molts disgustos explicar-ho, però també va plantar la llavor: I si …? A València, quan el riu portava molt més cabal del que portaria ara de recuperar-se la làmina d’aigua, es comerciava al caixer, es feien exhibicions eqüestres, concursos de caça. Era una ribera viva: per què no hui? Per què no tornar a enfilar el fil conductor sobre el qual es va construir la Valentia romana? Mirar des d’un pont i dir: ara sí que som la capital del Túria.

Antics usos del Túria amb aigua, clar.

Antics usos del Túria amb aigua, clar.

De fet, prop de la Ciutat de les Arts i les Ciències el Túria està (quasi) present. Recuperar la làmina d'aigua és viable.

De fet, prop de la Ciutat de les Arts i les Ciències el Túria està (quasi) present. Recuperar la làmina d’aigua és viable.

5) Un front dunar per València. Hi ha parcs que intenten imitar boscos autòctons i en el paisatgisme urbà actual es potencia la naturalitat i la imbricació amb els ecosistemes propis del lloc; llavors, ¿per què no hi ha hagut ni un sol intent de recuperar les dunes a la ciutat? No cal tirar a baix el passeig marítim com a la Devesa, ni tampoc interrompre el trànsit de turistes: hi ha espai de sobres (un exemple: solars municipals sencers plens de plantes invasores) per aplicar els nostres coneixements de restauració dunar. No hi ha cap parc ni jardí millor prop del mar.

Restauracions dunars a El Saler

Restauracions dunars a El Saler

6) Recuperar l’Horta. Fa uns anys, durant la bombolla immobiliària, el lema era defensar l’horta: calia parar com fos l’exèrcit de retroexcavadores que planava sobre els cultius. Ara, empesos pel convenciment que la terra és una via d’escapament a la crisi i no només una trinxera des de la qual resistir l’artilleria de ciment i asfalt, llauradors i habitants s’han llançat a recuperar, a conrear, a -ells si – posar en valor un agrosistema bellíssim i extraordinàriament fèrtil que ha resistit malgrat tot. Que ha sobreviscut, almenys en part, als projectes d’urbanització salvatge, l’oblit del Pla d’Acció Territorial de l’Horta -dos voltes guardat al calaix-, a una ciutat que només veia les tomates, melons i carxofes com un immens solar per vendre al millor postor.

Horts urbans de Benimaclet

Horts urbans de Benimaclet

El medi ambient en una ciutat és molt més que jardins; l’aigua molt més que fonts i llacunes de trencadís. València ja ha fet el més difícil: estar en el punt just en què el verd és una necessitat, no una possibilitat. Ara només ens falta veure-ho i canviar de mentalitat: passar del jardí traçat amb tiralínies a l’ecosistema urbà que ens faça vibrar.

Anuncis
, ,

About Andreu Escrivà

Ecòleg i ecologista, que no és el mateix. Sóc -això diuen- ambientòleg i Doctor en Biodiversitat. M'agrada -i molt- la política, i per això escric este blog. Tracte de parlar del que sé, pregunte molt, punxe a propòsit i aprenc constantment. I en això estem.

Mostra totes les entrades de Andreu Escrivà

Subscriure's

Subscribe to our RSS feed and social profiles to receive updates.

One Comment a “Sis propostes per a reverdir València”

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: