Invasores (I): les convidades incòmodes 

04/05/2015

Biodiversitat

Tots hem escoltat parlar de les espècies invasores: cada cert temps s’alerta sobre la sobtada aparició d’algun organisme fins aleshores desconegut, i que, probablement, afectarà la fauna o flora local. Exemples en tenim per a donar i vendre: des del famosíssim musclo zebra (Dreissena polymorpha), l’invasor que més pèrdues econòmiques ha causat a nivell mundial, fins la canya (Arundo donax), una espècie que tenim tan assimilada al territori que no ens la mirem com a forana.

Però, què significa que una espècie és invasora? Senzillament, que ha colonitzat ecosistemes que es troben fora del seu àmbit de distribució natural, habitualment amb l’ajuda de l’ésser humà. Cal advertir que hi ha controvèrsia al món científic sobre aquesta definició, i sobre el fet de donar el salt amb o sense ajuda humana: però això és un altre tema. El cas és que les noves espècies arriben, i ho han fet amb major intensitat els últims segles, tot i coincidint amb l’augment espectacular del comerç mundial. El propi musclo zebra arribà en un vaixell a Amèrica del Nord, després d’haver colonitzat rius europeus amb el trànsit fluvial. A l’Ebre, present des de 2001, ja s’han gastat 100 milions d’euros en la seua contenció, sense resultats esperançadors. Al País Valencià és cada dia més present l’amenaça del morrut roig (Rhynchophorus ferrugineus), que ha posat en perill palmerars històrics (afectant de retruc al turisme), i per a l’eliminació del qual encara no hi ha una solució eficaç, tot i l’esforç i els diners invertits en trobar-ne un mètode definitiu.

Perquè eixa és l’altra: ix molt més a compte frenar a les espècies invasores que no eradicar-les. Una vegada superada la barrera que les separava del nou hàbitat, i una vegada establertes –moltes fracassen i els calen diversos intents per a colonitzar amb èxit-, és extraordinàriament difícil treure-se-les de damunt. Segur que vos resulta familiar la sud-africana ungla de gat (Carpobrotus edulis) a les dunes, o les diverses espècies de cactus i paleres que habiten les nostres rambles seques i turons costaners, com la Cylindropuntia rosea, originària de Mèxic. És per això que s’hi posa tant d’interès -però potser no tant com en caldria- en evitar l’expansió del voraç caragol poma (Pomacea canaliculata) des de l’Ebre, o del silur (Silurus glanis), que amenaça l’Albufera. Les últimes informacions, però, ens informen que al Parc Natural ja s’hi troben presents noves espècies invasores, com la cloïssa Corbicula fluminea, el peix Misgurnus anguillicaudatus i la temuda clòtxina zebra.

Quatre espècies invasores, tres presents al País València (ungla de gat, carranc americà i canya) i una que amenaça els nostres arrossars (caragol poma)

Quatre espècies invasores, tres presents al País València (ungla de gat, carranc americà i canya) i una que amenaça els nostres arrossars (caragol poma)

I potser vos preguntareu: com és possible que un animal o una planta aliena a l’ecosistema d’ací puga desplaçar a les espècies autòctones, adaptades des de fa molt més temps? Això és el que a ecologia es coneix com la “Paradoxa de la invasió”. Resumint-ne l’explicació: les invasores colonitzen preferentment ambients pertorbats per l’acció humana, on tenen avantatge; també poden aprofitar ambients no ocupats i, a banda, les espècies autòctones poden haver-se “relaxat” al no tindre competidors amb els quals lluitar pels recursos.

Les espècies invasores, malauradament, no només incideixen sobre la biodiversitat, per a la qual són una de les majors amenaces: també ho fan en la nostra salut. El mosquit tigre (Aedes albopictus), ja present a la Península Ibèrica (i que viatja en l’aigua dels racons dels pneumàtics o el famós “bambú de la sort” que venen a molts comerços) representa un repte de primera magnitud: és vector conegut de diverses malalties, i a Itàlia, en 2007, hi hagué un brot de Chikungunya (una malaltia vírica molt greu) causat per l’insecte. I tot açò, fer-ho considerant el Canvi Climàtic, que no farà altra cosa que sumar-li dificultat al repte d’aturar les espècies invasores.

Així que ja sabeu: compte amb soltar tortugues als rius i marjals, per bona intenció que tingueu. No compreu animals exòtics, ni eixampleu el jardí més enllà dels límits, i millor si les plantes són autòctones. I si podeu, acosteu-vos de tant en tant al camp (per exemple, col·laborant amb Acció Ecologista-Agró o la Fundació Limne) i ajudeu a que, a poc a poc, no quede rastre d’aquestos convidats que mai no van ser invitats.

[Aquest text, que he actualitzat lleugerament, va aparéixer originàriament a la revista Plaerdemavida, número 43, editada per l’Associació Cultural Macarella. A ella i a Rosella Antolí els agraïsc no només l’oportunitat de publicar-lo allà, sinó també la de reproduir-lo ací]

Anuncis
, , , , , ,

About Andreu Escrivà

Ecòleg i ecologista, que no és el mateix. Sóc -això diuen- ambientòleg i Doctor en Biodiversitat. M'agrada -i molt- la política, i per això escric este blog. Tracte de parlar del que sé, pregunte molt, punxe a propòsit i aprenc constantment. I en això estem.

Mostra totes les entrades de Andreu Escrivà

Subscriure's

Subscribe to our RSS feed and social profiles to receive updates.

One Comment a “Invasores (I): les convidades incòmodes ”

  1. Ferran Says:

    “Paradoxa de la invasió”. Hi ha una simple qüestió de probabilitat: sempre hi haurà moltes més espècies potencialment invasores que autòctones. Per tant, alguna resultarà més preparada. Com tu deies, moltes invasions resulten en fracàs, ens en enrecordem de les que triomfen

    Resposta

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: