Als dos (I i II) primers posts de la sèrie contextualitzàvem la problemàtica de les espècies invasores, i en donàvem un exemple concret (l’embassament de Sitjar) que podria comportar riscos. Ara en parlarem de com gestionar-les i actuar amb eficiència.
Les invasions biològiques han estat considerades tradicionalment com una de les causes primàries de pèrdua de biodiversitat (Clavero i García-Berthou 2005), de forma conjunta amb altres com la degradació de l’hàbitat o el canvi climàtic. Tanmateix, i de forma recent, alguns autors (Bauer, 2012) introdueixen la possibilitat de que en comptes d’ésser els inductors del canvi (drivers), siguen “passatgers” de l’alteració que ja s’està produint als ecosistemes, més que no forces directes que l’impulsen (tot i que puguen interactuar-hi de forma més o menys intensa). Aquesta concepció de les espècies invasores, que s’allunya del paradigma tradicional, entronca amb una visió com la de Davis et al (2011), que propugna que el focus sobre l’estudi i gestió de les espècies no nadiues pivote cap a les afeccions a l’ecosistema i la resta de la biota, més que centrar-nos en el seu origen. I és en eixe sentit que en un treball (Fridley i Sax, 2014) molt interessant de revisió del marc evolutiu relatiu a les espècies invasores, Jason D. Fridley i Dov F. Sax (aquest últim autor també del clàssic article “The paradox of invasion” junt amb James H. Brown, 2001) entronquen amb Darwin i ens parlen del balanç entre zones biòtiques globals, on les que compten amb un llegat evolutiu més profund i divers tenen més possibilitats de generar espècies invasores exitoses. Aquestos mateixos autors, que confronten les seues troballes amb la teoria clàssica d’Elton (1958), expliciten a més la possibilitat d’efectes beneficiosos de les espècies invasores.
In the context of a rapidly changing global environment, balancing conservation risks with the potential functional benefits of invasive species may prove especially challenging.
Ningú dubta que el control d’espècies invasores és un dels àmbits de gestió ambiental més complicats, donades les dificultats tècniques, els requeriments pressupostaris i de personal, i les insuficients evidències científiques sobre la millor línia d’actuació. És per això que també ha d’esdevenir un terreny especialment permeable a la recerca científica, on poder experimentar amb noves estratègies de lluita contra aquesta amenaça als ecosistemes autòctons. Alhora, però, hem de recordar que els recursos no són il·limitats, i que cal prioritzar. I és aleshores quan hem de recordar que no totes les espècies exòtiques són iguals de nocives per als ecosistemes que han colonitzat. Posem algun exemple.
Carranc americà
En primer lloc, el carranc roig americà (Procambarus clarkii), que és una de les espècies invasores típiques que s’estudien a l’escola. És coneguda la seua expansió des dels anys 70’ del segle XX, arrel d’una introducció per a avaluar les possibilitats de comercialització (la història de tantes i tantes espècies exòtiques d’aigua dolça!). Durant els últims quaranta anys ha arribat a pràcticament tots els ecosistemes aquàtics ibèrics, i gràcies a les seues habilitats competitives i a ésser el vector de l’afanomicosi (una malaltia deguda a un oomicet patògen) ha desplaçat de forma clara al carranc de riu autòcton, l’Austropotamobius pallipes. Són nombrosos els plans desenvolupats en diverses autonomies per tal de recuperar les poblacions de l’espècie nadiua, amb un moltes vegades elevat, però als últims anys han sorgit noves dades que ens haurien de fer qüestionar-nos si estem prioritzant adequadament. Primerament, el carranc americà serveix d’aliment a nombroses espècies que s’alimenten a rius, llacs i marjals, com l’avifauna de l’Albufera o la llúdriga, espècie vulnerable al País Valencià que es troba en aquest moment recolonitzant antics hàbitats. En segon lloc, investigacions filogenètiques ens mostren un panorama al qual el carranc europeu és probablement una introducció recent d’origen humà (al voltant del s. XVII, des d’Itàlia), amb poca diversitat genètica (vegeu la revisió de Vedia i Miranda, 2013). I en tercer, el carranc és el nucli d’una xicoteta indústria alimentària al seu voltant. Què fem aleshores?
Una llúdriga acaba de capturar un carranc americà (Fotografia de Xabier Prieto)
Prioritzar, i seguir allò que deia Davis (2011): gestionar més pels efectes ecològics que no per la procedència de l’espècie (tot i que recerques recents remarquen la importància que tenen les espècies invasores als ecosistemes aquàtics, en particular a la xarxa tròfica –vegeu Gallardo et al. 2015). Hi ha ecosistemes als quals els efectes del carranc interfereixen no només amb la fauna, sinó amb els usos humans, com els arrossars (on els túnels excavats pels invertebrats són un autèntic maldecap); en canvi hi ha altres parts del curs fluvial on la seua presència altera la cadena tròfica, però d’una forma subtil i gairebé positiva. Marquem clarament les prioritats d’actuació.
Un parell d’apunts més, relatius a l’Albufera. Hi hagué certa alarma per l’aparició de silurs (Silurus glanis) al 2012, donat que es tracta d’una espècie amb un potencial invasor elevat i una gran voracitat. Tanmateix, per les condicions pròpies del llac, és poc probable que prolifere fins a extrems realment preocupants. Més o menys com el cas de la clòtxina zebra (Dreissena polymorpha), també present ja a l’Albufera (es detectà la presència a l’abril) i que suposa un problema molt més greu per als regants que per a l’ecosistema: només viu al substrat dur. Tot i això, cal fer un seguiment exhaustiu, perquè si aconseguira establir-se tindríem un problema potencialment irresoluble. Per últim: també ha arribat al parc natural la cloïssa asiàtica (Corbicula fluminea), una espècie invasora que ha causat no pocs problemes arreu del món. I tanmateix, com es pot vore a esta taula de l’article que sobre la seua ecologia publicaren Sousa et al. (2008), hi ha efectes positius a les masses d’aigua arran de la seua presència, un dels quals és la clarificació de l’aigua gràcies a la seua capacitat de filtratge de plàncton. La contrapartida és, òbviament, la reducció d’espai i nutrients per a altres espècies, a banda d’altres conseqüències poc desitjables, però obri un debat profitós. Sobre quina espècie invasora actuem de forma prioritària a l’Albufera?
Efectes de la cloïssa asiàtica
És per tot açò pel que cal una estratègia valenciana de lluita contra les espècies invasores. Actualment, a la web de conselleria, només hi ha dos enllaços a la secció d’”Espècies Invasores”: un informe de febrer de 2014 sobre les actuacions de 2013, i un recull de materials sobre una jornada de fa un parell d’anys. No cal dir res més.
Les espècies invasores a la web de Conselleria.
Com anem a prioritzar si no tenim ni una estratègia global? Ens cal visió de conjunt, focalitzar, objectius clars. A més: molta, moltíssima educació i comunicació ambiental. Per comparar: ací teniu la secció d’espècies invasores a la web de la Consejería de Medio Ambiente y Ordenación del Territorio de la Junta de Andalucía. Quina enveja! 10 anys de programa de lluita contra invasores, una secció específica sobre el caragol poma (i ací hauríem d’estar més preocupats que ells), materials didàctics… A l’anterior consellera, Isabel Bonig, li agradava especialment fet esment a Andalusia per a criticar (?) a l’oposició; ja podria haver parat una miqueta d’atenció i haver pres nota de tot el que podríem haver après!
Les espècies invasores a la web de la Junta de Andalucía
En definitiva, i a mode de conclusió: no hi ha una recepta única per a lluitar contra les espècies invasores. No calen només diners (que també), sinó una comprensió global de les interaccions ecològiques, estudis i actuacions pilot, un pla estratègic per a emmarcar les actuacions i, per suposat, decisió política i l’assumpció de que és un problema enorme per al medi ambient, l’agricultura, la indústria i sí, també per als pressupostos de la Generalitat. Com més prompte i més eficientment actuem, menys ens costarà fer-ho, i tal i com està el pati (que li pregunten a Vicent Soler), cada cèntim compta.
Referències
- Bauer JT. 2012. Invasive species: ‘‘back-seat drivers’’ of ecosystem change? Biol Invasions 14:1295–1304
- Clavero M, García-Berthou E. 2005. Invasive species are a leading cause of animal extinctions. Trends Ecol Evol 20:3 110-110
- Davis MA, Chew MK, Hobbs RJ, Lugo AE, Ewel JJ, Vermeij GJ, Brown JH, Rosenzweig ML, Gardener MR, Carroll SP, Thompson K, Pickett ST, Stromberg JC, Del Tredici P, Suding KN, Ehrenfeld JG, Grime JP, Mascaro J, Briggs JC. 2011. Don’t judge species on their origins. Nature 474(7350): 153-154
- Elton CS. 1958. The ecology of invasions by animals and plants. London: Methuen
- Fridley JD, Sax DF. 2015. The imbalance of nature: revisiting a Darwinian framework for invasion biology. Global Ecol. Biogeogr. 2014
- Sax DF, Brown JH. 2000. The paradox of invasion. Global Ecol Biogeog 9:363–371
- Sousa R, Antunes C, Guilerminho L. 2008. Ecology of the invasive Asian clam Corbicula fluminea (Müller, 1774) in aquatic ecosystems: an overview. Ann. Limnol. – Int. J. Lim. 44 (2), 85-94
- Vedia I, Miranda R. 2013. Review of the state of knowledge of crayfish species in the Iberian Peninsula. Limnetica, 32 (2): 269-286
02/12/2017 a 08:16
És tant difícil categoritzar les espècies en funció de la seva condició d’al·lòcton o autòcton. No sóc expert de la matèria i potser a continuació digui un seguit de disbarats, però, sempre estaré encantat de ser corregit. Ara mateix, estic llegint el llibre “¿De donde son los camellos” de Ken Thompson, on tracta de manera acurada les creences i mites de les invasions biològiques (em faltaria mirar més fonts per veure si acusa de cherrypicking) i posa en relleu aquesta dificultat de dir quina és una espècie invasora ja que ens hem de referir sempre a un marc de temps ja que en algun moment algunes espècies s’han dispersat fóra del seua distribució “natural”. En funció del temps que s’utiltizi com a criteri, aquesta categorització pot variar.
Per altra banda, no sé si són ben demostrats els efectes reals de les espècies invasores sobre les altres espècies, diem-li “natives”. I a més a més, dir que les espècies invasores són la primera causa de pèrdua de biodiversitat és un salt potser molt gran quan les primeres causes són els canvis antropogènics (pèrdues d’hàbitats) (no trobe la referència ara xD).
Podria ser que aquelles espècies amb les quals es destinen més recursos econòmics per erradicar-les simplement la siga per què causen més efectes negatius econòmics en les nostres infraestructures que no pas efectes negatius ecològics?
La idea que porte al cap llegint aquest llibre és que més que lluitar amb una fe irrefrenable contra les espècies invasores; abans, com expliques molt bé al post, s’ha de realitzar un seguit de valoracions dels possibles efectes ecològics i deixar a banda la seva etiqueta d’invasora.