33 cançons que sempre em fan somriure

03/09/2015

Blog, Música

Sempre m’ha agradat fer llistes. De fet, tinc uns quants esborranys de llistes, de temàtica ben variada, com ara llibres, pel·lícules o excursions, preparats per a ser publicats ací. També de discos, és clar: estic acabant d’enllestir (no és cap conya) la llista dels millors discos de 2012. Tanmateix, l’altre dia em vaig riure escoltant una de les cançons que teniu ací baix, i vaig començar a repassar mentalment quines cançons em resultaven divertides. No buscava aquelles que em posen de bon humor instantàniament, o que m’animen, o que fan ganes de saltar i moure el cap: tractava de recopilar aquelles cançons que sempre em dibuixen un somriure, que fins i tot m’arrenquen alguna rialla. I en són unes quantes! Per motius distints, és clar: mentre que algunes són intrínsecament còmiques, altres van lligades a records personals que acaben per esbossar-me un somrís. Aquesta és, encara que no ho parega, una sel·lecció.

A Boy Named Sue – Johnny Cash (At San Quentin, 1969)

Una de les cançons que més vegades he escoltat a la meua vida, i cada vegada que ho faig no puc evitar riure’m. Cash està pletòric al concert de la presó de San Quentin: s’ha casat amb June Carter i tot li va bé. La diferència amb el directe de Folsom Prison és un tò més íntim, però també més contundent, amb una coherència del repertori que només s’aprecia a la versió no censurada. Recorde, un dia que anàrem a prendre una cervesa a Sheffield durant la meua estada predoctoral, acabar a un lloc on sonava just esta cançó, i com vaig somriure, absort, davant la sorpresa dels meus companys. Estaven parlant d’alguna cosa complicada sobre seqüenciació d’ADN, però jo en aquell moment, amb una pinta a la mà, era un presoner més de San Quentin fa quaranta anys.

Si els fills de puta volessin no veuríem mai el Sol – Francesc Pi de la Serra (Quicolabora, 2011)

La cançó, òbviament, no és de 2011 (recorde a mon pare posant-me el vinil fa més de vint anys), però la versió de Quicolabora posa d’actualitat una cançó que sempre ha estat vigent. Enmig de la coda hi ha denúncia, però no deixa de resultar-me còmica la imatge de tantíssims fills de puta volant. I segur que alçaria el vol més gent de la que no ens pensem!

Sigo siendo heterosexual – Def Con Dos (Armas Pal Pueblo, 1994)

Tota la cançó és una joia, i la simplesa del riff principal no és cap problema per a gaudir d’una lletra que pareix feta per a memoritzar-la i cantar-la a la mínima ocasió que se’ns presente. Recorde un vàter de la Facultat de Biologia la porta del qual estava tota escrita amb la lletra d’esta cançó, i com resseguia mentalment la melodia. Una vegada t’atrapa no pots ixir.

Fuck you man – Pussy Galore (Right now!, 1987)

Hi ha un meme que m’encanta: “Why? Because fuck you, that’s why”. Esta curtíssima cançó, amb un Jon Spencer a l’època d’esplendor, n’és la banda sonora perfecta.

Ciao! – Lush (Lovelife, 1996)

Lush és un grup que molta gent no es prengué seriosament a l’època, però que va parir un últim disc magnífic. A “Ciao!”, el duet entre Miki Berenyi (la cantant) i Jarvis Cocker (Pulp) funciona amb precisió mil·limètrica, i les ganivetades que es llencen ambdós a compte del final d’una relació amorosa són tan esmolades com divertides… vistes des de la distància d’una cançó, és clar.

Cut Your Hair – Pavement (Crooked Rain, Crooked Rain, 1994)

Pavement són, sense cap mena de discussió, la pedra angular dels 90’, i el Crooked Rain és probablement el seu millor disc. Una de les joies que guarda és “Cut Your Hair”, que em diverteix donat que en l’assumpte de les perruqueries sóc una mica com Sheldon Cooper, és a dir: un autèntic maniàtic. Ni m’agrada tallar-me els cabells, ni m’agrada provar noves tisores, i és per això que sempre l’escolte en clau personal: “Talla’t el monyo!”

El Bon Any – Senior i el Cor Brutal (Gran, 2011)

Des que començà (i tinc la sort de tindre la maqueta a casa), a Senior se li veia vindre: ell venia a fer música, amb majúscules. A revitalitzar un panorama de música en valencià que massa vegades feia olor a humitat, a suat, a tòpics que s’han reciclat una i altra vegada sense saber cap on anar. Uns quants discos després, el pronòstic s’ha complit, i tenim amb nosaltres un grup potent, ben bastit, amb un repertori que ja voldrien moltes bandes de l’altre costat de l’Atlàntic. “El Bon Any” comença a poc a poc, amb tristor, amb tendresa, acostant-se pas a pas a l’oient. I de sobte, als quatre minuts i mig, el piano, el riure, la invitació a cantar, el “perles” tan autènticament valencià, el somriure inevitable a la faç. I és que ja ha començat el bon any.

The Day That Thatcher Dies – Hefner (2000)

No, no està bé riure’s de la mort de ningú, però aquesta és una cançó violentament optimista, amarada tota ella d’una alegria infantil contagiosa i a la qual és impossible renunciar. No cal ni dir que quan muigué l’exprimera ministra fou un dels hits del dia: “We will laugh the day that Thatcher dies / Even though we know it’s not right / We will dance and sing all night”

4-3-3 – Els Amics de les Arts (Bed & Breakfast, 2009)

Parlar dels Amics de les Arts és com fer-ho de Manel: clavar-se en un fangar. Jo sóc d’aquells qui gaudeix d’un bon disc, independentment d’altres condicionants externs. I m’haureu de disculpar, però el Bed & Breakfast és un discàs amb alguns hits que no es poden negar. Un d’ells –potser el que millor funciona- és “4-3-3”: una lletra sense cap escletxa, referències que ni embafen ni es troben a faltar, una melodia a prova de bombes i una història amb final apoteòsic, i tot millorat pel directe. I també se’n riuen d’ells mateixa, i se n’ixen. Gol!

Cara-lin – The Strangeloves (I Want Candy, 1965)

Grups extravagants, o ficticis, n’hi ha molts, però potser els Strangeloves (el nom és referència a la pel·lícula de Kubrick, Dr. Strangelove), creats per tres productors dels Estats Units, són els meus preferits. La seua biografia és ja per a pixar-se de riure: es feien passar per uns grangers australians, Giles, Miles i Niles Strange, que havien aconseguit criar una nova raça d’ovella, i amb els beneficis s’havien pogut pagar la carrera musical. Una vegada veieu la portada, és impossible llevar-vos-la del cap escoltant el disc.

Everybody Needs Somebody To Love – (The Blues Brothers BSO, 1980)

De la banda sonora d’una de les meues pel·lícules preferides. Recorde, de nano, no acabar d’entendre bé si el grup era real o no, si feia concerts, si els actors imitaven els cantants de veritat o eren en realitat ells els qui cantaven sempre… A la confusió hi contribuí un disc que em vaig comprar als 90, “The Blues Brothers Band Live in Montreux”, on no hi apareixia ni Belushi (ja tristament mort) ni Aykroyd.

Esta cançó, amb la introducció mig parlada, és perfecta, rodona, vitalista, divertida. És un show. Si, a més, no pots evitar recordar l’escena a la qual la canten, és impossible contindre el riure.

Just This Morning – The Silos (Cuba, 1987)

Una autèntica barbaritat de disc, que entra directe als millors 10 LP’s dels 80’. Este matí han posat la teua cançó preferida a la ràdio (ai, els temps abans dels mp3, de Spotify, de Youtube…), ha sigut un moment màgic i has parit esta cançó. Impossible resumir millor un instant de felicitat musical.

The Ballad of Chasey Lain – The Bloodhound Gang (Hooray for Boobies, 1999)

Tots sabíeu que hi hauria alguna dels Bloodhound Gang, aquell grup que ridiculitzava el Nu Metal, i que ho feia amb cançons que se t’enganxaven al xandall Adidas d’una forma inexplicable. I tot i que “The Bad Touch” és una bona candidata, esta carta d’un “admirador” a una actriu porno és una història guanyadora des del principi al final. No hi ha una línea sense substància.

Aquest – Antònia Font (Vostè és aquí, 2012)

El disc de comiat d’Antònia Font és un monstre de 40 cançons on no en sobra ni una, ni tan sols un acord. Escollir-ne una sempre és complicat, però “Aquest” s’ha quedat gravada a la meua memòria des de la primera vegada que l’escoltí. La coda final és “no té res aquest / va dir el metge”, i la veritat, hi ha poques situacions on la sensació d’alleujament puga superar a la d’un metge que et diu que no tens res. La melodia, a més, acompanya, i tot i que la lletra (com a tantes cançons d’Antònia Font) és etèria i poc concreta, jo me l’apropie en eixe sentit. I somric pensant en les vegades que els metges ens han dit que no era res. Bonus: la versió del vídeo és més íntima, però no només no perd força, sinó que amb el so ambient (ple de vida) encara li trobe més sentit a la lletra.

Dragostea Din Tei – O-Zone (DiscO-Zone, 2002)

Sí, sí, ja ho sé. Però deixeu que m’explique. No tinc el disc, ni la cançó, però la vaig gravar en un CD cutre-hortera d’eixos d’estiu, i Maria i jo ens hem rist molt traient el nostre jo més coent. I, a més, cada vegada que algú esternuda i ens responem amb “Salut!”, l’altre no pot evitar dir “Un haiduc!”. Que per què? Perquè a una línia diuen “Alo, salut, sunt eu, un haiduc”, i encara que tenim més de 30 anys, la tonteria encara ens dura.

D’un temps, d’un país – Raimon (1964)

Ni la cançó ni el context són còmics, però vos ho puc explicar. A una taula redona de fa anys, a la qual participava Manuel Vicent, l’escriptor ens contà una anècdota. Diu que estaven a un concert de Raimon –d’aquells que feien olor a clandestinitat i podien prohibir-se en qualsevol moment- i, a l’arribar al vers que diu “No creguem en les pistoles”, l’amic que tenia al costat va cridar: “No! Creguem en les metralletes!”. Des d’aquell dia Manuel Vicent m’ha fotut la transcendència d’esta meravellosa cançó, què li farem.

Himno Pop Para Usted – Señor Mostaza (Somos Poco Prácticos, 2008)

A tots ens arriba per primera vegada aquell moment al qual ens pregunten: “Senyor, té hora?”. El que no tots sabem fer és una cançó tan rodona com Señor Mostaza. (Disculpes pel vídeo; no n’he trobat altre)

Acute Schizophrenia Paranoia Blues – The Kinks (Muswell Hillbillies, 1971)

Escollir una cançó del millor grup que ha passat mai per un estudi de gravació és complicat, més encara quan és també un dels més prolífics. Molt complicat. Hi ha unes quantes cançons dels Kinks que em treuen el somriure, des d’”Apeman” fins “Add it Up”, passant per “Denmark Street” (amb eixa tos inicial) o “Party Line”. Però és escoltar “Acute Schizophrenia…” i imaginar-me a una d’aquelles persones obsessionades amb el control governamental, amb els espies en un món de guerra freda i micròfons ocults, una mena d’Ignatius Reilly britànic però igual de còmic.

La Fera Ferotge – Ovidi Montllor (1968)

La cançó no va de cap fera –en el sentit literal-, però ma mare la cantava quan jo era xicotet, i és inevitable imaginar-me el decorat del poble, la fera, la gàbia, l’alcalde. Els magnífics arranjaments musicals, la immillorable dicció i ritme d’Ovidi fan d’aquesta crítica al franquisme una cançó alegre, i és potser per això que passà la censura.

Here Comes The Sun – The Beatles (Abbey Road, 1969)

No sé si és possible fer una cançó més vitalista (existeix esta paraula?) que “Here Comes The Sun”. Fa igual com de fotut estigues, que sempre t’arrapa un somriure dels llavis. Una recomanació: escolteu-la com va ser pensada, com a contrapunt a l’obsessiva “I Want You (She’s So Heavy), i com a prèvia de l’enigmàtica “Because”.

Monosyllabic Girl – NoFX (So Long And Thanks For All The Shoes, 1997)

El disc amb el qual vaig descobrir als NoFX (tard, ho sé), i una cançó que no, no és la millor del disc ni de llarg, però sempre l’acabe escoltant més d’una vegada. Dark. Shark. A!

El Hijo de Dios – Nudozurdo (Sintética, 2008)

Una cançó obscura amb suïcidi inclòs, però amb una cor fabulós “Yo / Yo soy el hijo de Dios” i pinzellades d’humor negre absolutament irresistibles.

Float On – Modest Mouse (Good News For People Who Love Bad News, 2004)

La cançó fou un èxit als USA, fet remarcable per a un grup que fins al 2003 només en movia al circuit independent (i això que Pitchfork li estacà un 9,8 al “The Moon & Antarctica”, el seu disc anterior). I quan dic èxit vull dir èxit: número 1, aparició al Saturday Night Live, etc. A Espanya eren uns desconeguts, i recorde la sorpresa quan vaig vore un bon nombre de còpies a la Piràmide Musical d’El Corte Inglés a València. Jo m’havia comprat el CD a Discos Amsterdam (com tants discos que tinc a casa), i recorde pensar: “Se’ls menjaran amb creïlles. No els vendran”. Qui compraria un CD de Modest Mouse a El Corte Inglés? Efectivament, ningú: pocs mesos després, estaven en liquidació a uns dos euros. A alguna llumenera se li hauria ocorregut comprar “això que pegava a USA”, obviant el xicotet detall de que a allà sonava a la ràdio, ixia a la tele i la gent començava a conéixer-los, i que el nivell de la ràdio musical espanyola era –i és, en molts casos- lamentable. Hui somric pensant en allò, supose que en part per certa supèrbia, però també perquè em rebutjaren en CV quan volguí treballar allà.

Good Times – Sam Cooke (1964)

Cooke és potser el millor cantant que mai haja enregistrat una cançó. Tenia una veu prodigiosa que exercitava sense esforçar-se, que deixava fluir amb una elegància natural absolutament inimitable. La varietat de registres, la potència que exhibia amb el punt just d’arrogància, la creativitat desbordant (perquè ell sí composava cançons) o el respecte a les arrels gospel que mai va perdre fan de la seua pèrdua prematura (als 33 anys i de forma violenta) una autèntica tragèdia musical. Tanmateix, li donà temps a crear autèntiques obres mestres. També podrien estar a aquesta llista “Wonderful World”, “Ain’t That Good News”, “Twistin’ The Night Away” i tantes altres joies. El cas, però, és que parlem de somriures: quina cançó millor que “Good Times”?

Stuck In The Middle With You – Stealers Wheel (Stealers Wheel, 1972)

El disc sencer és un gaudi per a l’oïda, però esta cançó està feta d’una pasta distinta. Que em provoque un somriure cada vegada que l’escolte es deu a factors aliens a la pròpia cançó: el ball que executa magistralment Michael Madsen a “Reservoir Dogs”, just abans de tallar-li l’orella a Kirk Baltz. És cruel, és retorçut, però és violència passada pel filtre Tarantino: cinema en estat pur. Tant, que no pose el vídeo de la cançó sencera, sinó el clip de la pel·lícula.

Mr. Camping – El Niño Gusano (El Efecto Lupa, 1996)

“Si tuvieras que comerte / Qué parte elegirías / Qué parte comerías / La primera”. Res més a afegir.

Choke On A Cock – Adam Green (Gemstone, 2005)

De Green em fan gràcia moltes cançons, també per la seua forma de cantar i les melodies amb arranjaments fàcilment mastegables, però esta, per raons òbvies, és de les que més a sovint recorde.

Ain’t Gonna Suck Itself – Cracker (Greatest Hits Redux, 2006)

Continuem amb les conyes sexuals, esta vegada amb una de les grans bandes de rock americà actuals, i deixeu-me escollir este Greatest Hits al qual regravaren les cançons. Per què? Perquè, descontents amb el tracte de Virgin Records (no els deixà participar en la recopilació que estaven preparant), van enregistrar este grans èxits alternatiu i el tregueren el mateix dia que ho feu Virgin. Un trolleig en tota regla. Aplausos! I somriures, clar. (i sí, després la veu femenina diu “It ain’t gonna lick itself”).

Bend It – Dave Dee, Dozy, Beaky, Mick & Tich (1966)

La cançó és fabulosa, però és el fet que em recorda a un capítol de la millor sèrie de dibuixos animats de tota la història de la TV -Futurama- el que em fa riure, especialment si m’imagine a Bender ballant i doblant tot el que pille per davant. I el videoclip. Ah, el videoclip!

Gotta Get Up – Harry Nilsson (Nilsson Schmilsson, 1972)

L’inci d’un disc fascinant i infinit, una lletra que sempre m’ha fet gràcia: quina insistència en que m’alce ja! Donada la meua manca d’entusiasme pel fet de matinar, no puc imaginar-me una tonadeta més adient per a despertar-me.

Home – Edward Sharpe & The Magnetic Zeros (Up From Below, 2009)

Abans de que els publicistes descobriren, anys després del seu llançament, el potencial d’una de les millors cançons de 2009 –quin discàs de debut!-, “Home” ja era un himne de l’amor i el bon rotllo. Si el diàleg que hi ha inserit a meitat no et fa somriure, és que no tens cor. Una cançó per a reconciliar-se amb tot.

Taronges i arròs – Sisa (La Galeta Galàctica, 1976)

Si alguna cosa té Sisa, és humor, que per alguna cosa és el cantautor galàctic. Taronges i arròs: una cançó que un valencià ha d’escoltar sí o sí.

Wake Me Up Before You Go-Go – Wham (Make It Big, 1984)

Acabaré amb esta cançó per un motiu que es remonta a fa vint anys (o més). Quan era un xiquet, me regalaren un teclat musical Casio. I com que jo no tenia massa traça com a músic, el que solia fer era posar la cançó “Demo”, que no era altra cosa que “Wake Me Up” en format MIDI. No va ser fins molts anys després, i amb un gran shock, que vaig descobrir que el que jo pensava una creació original dels senyors de Casio era en realitat un èxit mundial dels 80. Hui no puc escoltar la cançó (cosa que sempre faig de forma accidental, tot s’ha de dir) sense recordar aquelles vesprades a Llíria ballant al carrer amb el teclat, tractant de treure-li alguna melodia acceptable, retornant una vegada més a aquella “Demo” tan ben feta.

I ja parem. Hi ha algunes que m’he deixat pel camí, o altres que potser vos sorprenga que no estiguen, però ja vos he avisat que era una sel·lecció molt i molt personal. Hi ha cançons que no estan ací que em posen de molt bon humor, o que les faig sonar a l’equip de música tot just abans d’eixir per la nit, però per algun motiu –que desconec, en molts casos-, no m’ha nascut posar-les a esta llista. En qualsevol cas, espere que feu algun descobriment musical, i promet dos coses: que no serà l’última llista, i que les properes seran més digeribles i curtes. Però què li farem, si m’ho he passat tant bé recopilant que no he pogut parar fins ara!

Anuncis
,

About Andreu Escrivà

Ecòleg i ecologista, que no és el mateix. Sóc -això diuen- ambientòleg i Doctor en Biodiversitat. M'agrada -i molt- la política, i per això escric este blog. Tracte de parlar del que sé, pregunte molt, punxe a propòsit i aprenc constantment. I en això estem.

Mostra totes les entrades de Andreu Escrivà

Subscriure's

Subscribe to our RSS feed and social profiles to receive updates.

Encara no hi ha cap comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: