L’avaluació ambiental al País Valencià: una història de raboses i gallines

28/09/2015

Política

Recorde com a la carrera de Ciències Ambientals sovint comentàvem l’actualitat política amb els professors. A això ajudava l’abundància d’ex-implicats en política (com Emèrit Bono, Ernest Garcia o Eugenio Burriel, entre altres), però també el fet que la nostra era una llicenciatura nova (érem la primera promoció a València!) i la construíem al mateix temps que succeïen les coses. Una professora de dret de primer, Inmaculada, ens parlava de la imminent llei de Control i Prevenció Integrats de la Contaminació (se la coneix com IPPC) i del concepte, íntimament lligat, de “Millor Tecnologia Disponible” (MTD). La van aprovar l’1 de juliol de 2002 (després ha sofert distintes modificacions), a meitat dels exàmens finals del primer curs, i vaig comprendre aleshores que el nostre era un camp canviant, mutable, que bastíem alhora que el transitàvem. També, però això jo no ho sabia aleshores, un dels primers que passarien per la trituradora amb l’arribada de la crisi.

Uns anys després, entre 2004 i 2005, Luis Recatalà (tristament traspassat aquest estiu, i a qui molts dels seus alumnes considerem com un dels millors professors que vàrem tindre) ens parlava de l’Avaluació d’Impacte Ambiental (AIA) i remarcava com d’essencial era aquella competència per a un ambientòleg. A més, tractàrem també el que era un nou camp per obrir, l’Avaluació Ambiental Estratègica (AAE), que no versava sobre l’impacte causat per una actuació concreta, sinó de les afeccions ambientals de les polítiques, plans i programes. Tot i que el concepte té les seues arrels als 80’, la recent aprovació de la Directiva Europea 2001/42/CE havia remarcat la importància de l’assumpte (més encara quan haurien d’haver incorporat la directiva al seu ordenament jurídic a data de 21 de juliol de 2004). Allò d’avaluar tota la planificació territorial semblava inabordable, i és que al mateix temps estudiàvem Ordenació del Territori i ens n’adonàvem de com de complex és organitzar i programar les tipologies de sòl, les previsions d’ús, els espais naturals. Hi havia poca bibliografia al respecte (menys encara adreçat a la nostra carrera), i jo em vaig fer, a banda de amb l’imprescindible de Gómez Orea, amb el manual de Martínez de la Vallina.

Dos llibres que em van acompanyar a l'hora d'estudiar l'assignatura d'Avalució d'Impacte Ambiental (i més enllà)

Dos llibres que em van acompanyar a l’hora d’estudiar l’assignatura d’Avalució d’Impacte Ambiental (i més enllà)

Tot i que hi havia un cert debat sobre qui hauria de ser l’encarregat d’aplicar aquesta nova legislació que esperàvem que s’aprovara en qualsevol moment, ningú no tenia dubte que hauria de ser l’òrgan amb funcions ambientals, i que aquest hauria d’estar separat de qui feia el planejament. Això, que ens pareixia evident a nivell acadèmic, no s’aplicava a l’administració. Després de dotze anys de Conselleria de Medi Ambient, el Partit Popular va decidir que el departament ambiental seria fagocitat pel de Territori i que, a més, el dirigiria Rafael Blasco Castany, un obscur i molt influent personatge de la política valenciana que fou expulsat per l’ex-president socialista Joan Lerma a compte, justament, d’una trama de corrupció urbanística. A classe es va fer habitual l’expressió “la rabosa cuidant el galliner”, i fins i tot podíem llegir a la premsa a un dels nostres professors, Eugenio Burriel (que fou justament qui va substituir a Blasco al càrrec de la Conselleria d’Obres Públiques, i el pare de la molt polèmica LRAU), debatent amb l’aleshores conseller. Amb Eugenio apreníem més amb la premsa i relats de sessions de les Corts Valencianes, fins i tot discutint-li coses a classe, que no amb el temari oficial.

Per suposat, el marc és important: vivíem l’apogeu de la bombolla urbanística, que depredava el territori a mos redó (en parlí breument ací). Els ambientòlegs, en aquell context, teníem la impressió creixent que hauríem de ser la barrera de contenció entre els el territori i els macroprojectes, els camps de golf i els PGOUs lisèrgics que s’anaven plantejant. I que hauríem de fer-ho des d’un departament governamental propi, no inscrits dins de l’engranatge que posava en marxa l’espiral depredadora, com ho era en aquell moment una conselleria que funcionava a base de PAIs, requalificacions i solars amb hologrames de gratacels al damunt.

Manifestació de Compromís pel territori, el 3 de juny de 2006.

Manifestació de Compromís pel territori, el 3 de juny de 2006. 

Per què vos conte tot açò? Per a que entengueu per què seguit amb tant d’interès una de les primeres polèmiques competencials del nou govern valencià, la de qui havia d’ostentar les avaluacions ambientals. La cosa s’havia enquistat durant l’estiu, però finalment ha anat a parar a Medi Ambient (bo, a Agricultura, però ja m’enteneu). Més enllà de les previsibles tensions que s’anaven a produir entre dos departaments tan relacionats i alhora separats per la “tutela” política (PSPV i Compromís), era evident que hi hauria certa resistència a esqueixar una competència clau d’una de les conselleries de més pes. I tanmateix (i independentment de les qüestions polítiques: diria el mateix de ser al revés), era allò més lògic (la rabosa i les gallines), i també el més fidel a la legislació, a la qual sempre s’hi parla de l’òrgan ambiental com a qui ha de efectuar les avaluacions. La cosa, pareix ser, ha acabat bé per a tots, especialment per als ciutadans.

El titular de la Cadena Ser sobre la disputa de les competències ambientals.

El titular de la Cadena Ser sobre la disputa de les competències ambientals (4/8/2015)

Ara, el que cal, a més de dedicar els suficients recursos i personal per a realitzar les AIA i AAE amb garanties, és inscriure des del principi els projectes i la planificació dins d’un nou marc, que deixe d’una vegada per totes de vore els camps de taronges com solars, el territori com un bé bescanviable per vots, diners i contractes amb amics. Una nova visió d’abordar el medi ambient on no només parem esment a les “afeccions ambientals” una vegada dissenyat el projecte, sinó que implique una presència en igualtat de condicions de la vessant ambiental, des de l’inici. És a dir: que no per tindre un supervisor extern (la Conselleria de Medi Ambient), a Infraestructures se li oblide que ha de passar de parlar de “mesures correctores sobre els impactes ambientals” a la sostenibilitat real. Que ha de pensar en la qüestió ambiental des minut zero, no apedaçar la planificació i els projectes una vegada presentats. És un camí llarg i complicat, però almenys pareix hem donat el primer pas.

Anuncis
, , , , , , ,

About Andreu Escrivà

Ecòleg i ecologista, que no és el mateix. Sóc -això diuen- ambientòleg i Doctor en Biodiversitat. M'agrada -i molt- la política, i per això escric este blog. Tracte de parlar del que sé, pregunte molt, punxe a propòsit i aprenc constantment. I en això estem.

Mostra totes les entrades de Andreu Escrivà

Subscriure's

Subscribe to our RSS feed and social profiles to receive updates.

One Comment a “L’avaluació ambiental al País Valencià: una història de raboses i gallines”

  1. Guillem Says:

    Tant de bo es respire aire fresc en la política general i ambiental valenciana, que ja calia! Això d’ambientalitzar la política és una necessitat si volem ser un país del segle XXI.

    Resposta

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: