Comunicació ambiental: hi ha algú a l’altre costat?

És increïble la manca de (bona) comunicació ambiental per part de les institucions que patim al País Valencià des de fa anys, i és especialment sagnant al cas del 2.0. Dins d’este món, destaquen els cartells que fa conselleria per a anunciar esdeveniments o activitats als parcs naturals. Habitualment, estos cartells es difonen per part del Twitter @GVAparcs. Com que la conselleria d’Agricultura no té compte propi, tot es canalitza per @GVAparcs (bo, i una xicoteta part pel residual @GVA_CEACV, amb 276 seguidors i una activitat molt limitada). El primer problema és el número de seguidors, poc més de 2300, quan altres comptes institucionals (distintes conselleries, IVAJ, emergències, etc) superen amb facilitat els 4000 o 5000. Però això no és el més important, i ací ve la segona errada: els missatges no tenen “ànima”, són sosos, moltes vegades hi ha multitud de faltes ortogràfiques i altres no tenen cap trellat. Ací un exemple recent.

El resultat? Poquíssimes interaccions i zero rellevància. La pregunta que em faig: qui porta açò? I deixeu-me dir-vos per què és pertitent fer-se-la. En primer lloc, és una qüestió de transparència institucional, i per tant tenim dret a saber si estem utilitzant treballadors de conselleria (i si estan formats per a desenvolupar la feina), o si s’ha contractat una empresa externa i, en eixe cas, a quin cost i amb quins serveis estipulats com a contraprestació. Una anècdota: a mi em contactà fa ja uns quants mesos l’empresa que duia @c_valenciana, el compte de Twitter de Turisme de la Generalitat, i era madrilenya. Em vaig quedar a quadros: de veres no teníem una sola empresa de xarxes socials valenciana capaç de vendre i promocionar el nostre territori? Per a que vos aneu fent una idea de com va la cosa.

Per altra banda, hi ha una qüestió subjacent: el menyspreu a esta comunicació 2.0 i als community managers. Val que és una professió nova que encara transita per terrenys pantanosos, i que hi ha molt de venedor de fum, però comunicar bé en xarxes no és ni fàcil, ni ràpid ni barat. No és un “bueno, i de pas penges alguna coseta en Twitter i Facebook, després dels informes i el cens de rapinyaires”. Requereix coneixements previs de l’ecosistema 2.0, certa destresa amb els mots (o almenys ser capaç de no fer cinc faltes en 140 caràcters!), atenció constant i innovació permanent. Alguns exemples: el CM d’@ExpoJoveVLC (fresc, amb referències al dia, interactiu), el de @GVA_Educacio (agenda completa, resol dubtes ràpidament i empra els DM amb trellat) o el molt recomanable de @BCN_Ecologia (serveis ambientals de l’Ajuntament de Barcelona, amb consells sobre eficiència energètica i difusió d’espais verds, entre altres). El que vull dir: darrere d’estos comptes (per suposat també als de moltes empreses, partits polítics o mitjans de comunicació) hi ha molt de treball per a adequar-se al públic, per a connectar. I remarcaque una paraula: treball. Perquè al final allò barat ix car, i si pagues cacaus obtens mones a canvi, que diuen en anglès. (If you pay peanuts, you get monkeys)

I això és exactament el que passa també amb els cartells que sol penjar @GVAparcs, i dels quals parlàvem adés: que fan vergonya aliena. Jutgeu vosaltres.

Estan maquetats en PowerPoint i evidentment no són l’obra d’un professional. Perquè és que, a més, les imatges utilitzades provenen moltes voltes dels primers resultats de la cerca de Google (i no sé com està això d’agafar imatges per a un ús institucional). I ja em perdonareu, però mantindre el “mongetes” en valencià és de jutjat de guàrdia.

Primers resultats per a “Recogida alimentos” en Google. Vos sona algun?

Poc a poc, i llegint a gent que s’estima això del disseny (i fa per comunicar-ho, com Xavi Calvo), he anant entenent que és un altre camp menyspreat, al qual massa vegades s’ha tirat mà de concursos i s’ha optat per projectes sense d’originalitat i amb greus mancances tècniques. Fer bons cartells és un treball complicat, però quan ho fan professionals entropesses amb meravelles com esta de César Amiguet:

El cas: que després no ens podem queixar si veiem que alguna cosa falla a la comunicació ambiental. El disseny, els cartells, la forma d’escriure, el que es comunica i com es fa, tot això projecta una imatge clara: no importa el medi ambient. A fer una cosa ràpida i arreando, que no hi ha temps per a perdre en bobaes. No es destinen recursos a fer una bona comunicació gràfica, ni a posar un professional al capdavant de les xarxes, i una de dos, o bé es carrega amb feina extra a treballadors que no haurien d’estar fent això, o bé s’està pagant per uns serveis que no assoleixen la qualitat mínima exigible. I de la mateixa forma que a l’Ajuntament de València s’ho han plantejat com una prioritat (i molts ho hem aplaudit), ja fa tard la Conselleria d’Agricultura i Medi Ambient per a canviar el rumb de la comunicació ambiental. Era una de les grans mancances de l’etapa del Partit Popular, i no ho hauria de ser de cap de les maneres a este nou temps que es va obrir en maig.