Educació ambiental: l’assignatura pendent

17/12/2015

Educació

Recorde, quan era un xiquet, pujar a Sant Miquel de Llíria a esmorzar amb un llongo i una cantimplora Laken d’aquelles de metall i tela, tan típiques de les colònies i excursions de l’escola. Anava amb mos pares, de vegades amb els avis, i ens asséiem en una barana de ciment mentre contemplàvem la vista, aquell fabulós paisatge de transició entre la muntanya i el litoral que és el Camp de Túria. Tanmateix, quan baixàvem la mirada i escodrinyàvem la vessant de la muntanya, entropessàvem amb un autèntic femer: bosses, llandes, papers, peladures de taronja i un llarg etcètera que s’ha convertit, malauradament, en la signatura típica que he pogut observar en tants i tants llocs d’esbarjo i miradors arreu del país. Jo, sent un xiquet, no ho entenia: les escasses deixalles que generàvem ens les guardàvem a la motxilla o a les butxaques, i les tiràvem a la primera paperera o a casa, si ens n’oblidàvem. La meua incomprensió, però, no anava només per la via logística. Com podia ser que hi haguera gent que embrutara a propòsit aquell indret meravellós, on ells mateixos (les restes en donaven fe) hi anaven tan a sovint? No ho comprenia aleshores, i continue sense fer-ho vint anys més tard.

Els-devastadors-Alcublas-Andreu-Escriva_EDIIMA20150527_0553_5

Ara, en ple segle XXI, la «consciència verda» que al segle passat consistia de forma quasi exclusiva a «no contaminar» (això és: tingueu cura de la muntanya, emporteu-vos les deixalles, que no quede cap senyal que has transitat per eixe espai natural), ha mutat en una teranyina verda que tot ho amera. Ara ja no parlem d’accions puntuals quan anem de cap de setmana, sinó de modificació permanent d’hàbits quotidians, d’ecoeficiència, de consum responsable, de mobilitat sostenible, d’ús racional dels recursos. Eixa consciència verda ha ultrapassat els límits de les pinedes i les dunes, per a quedar-se a viure a la ciutat. Ja no pot ser transmesa amb indicacions puntuals una vegada al mes, quan tota la classe va d’excursió al Desert de les Palmes o la serra Calderona. Ens cal més.

L’educació ambiental té una trajectòria molt més llarga del que no es pensa, i les seues arrels estan al sòl de l’escola progressista i llibertària que tractà d’implantar-se a principis del segle XX a Espanya. Lamentablement, i amb limitadíssimes excepcions, tot eixe moviment es tallà arran de la Guerra Civil i la dictadura feixista de Francisco Franco. Podem, però, aprendre de les experiències passades (també de les que es portaren a terme amb la recuperació de la democràcia) i projectar, amb futur i ambició, l’aprenentatge sobre les escoles d’avui.

El debat sobre l’educació per a la ciutadania està obert, malgrat les dificultats que hi han posat certes associacions de pares i els governs del Partit Popular, i una part fonamental d’eixa formació de l’escola hauria de ser, sens dubte, l’adquisició d’hàbits ambientalment responsables. Però també anar més enllà, i que el xiquet entenga per què i per a què ho fa. No ens valen conductes automatitzades, perquè vivim en un món canviant on apareixen nous reptes un rere l’altre i la capacitat d’adaptació serà una eina bàsica per a fer-hi front. L’educació ambiental no són consells verds, ni saber separar les deixalles a casa (compte, nosaltres no reciclem: separem!), ni no embrutar els nostres espais naturals perquè això és, senzillament, civisme i educació sense cognoms. L’educació ambiental ha de preparar l’infant per esdevenir autònom en la presa de decisions en un món en què la disminució de la seua petjada ecològica marcarà la diferència. Ha d’aconseguir inculcar les conseqüències múltiples que tenen les nostres accions (totes) sobre la natura, el clima, la qualitat de vida, l’aire que respirem, i proporcionar les ferramentes per a avaluar quin comportament és més adequat.

rambleta3

Bassa urbana darrere de la Rambleta: un espai fabulós per a l’educació ambiental

Perquè els xiquets algun dia seran adults, i aleshores potser serà tard. O no (i és aquest un gran debat entre els educadors ambientals), perquè el gran forat negre de l’educació ambiental és la població adulta. Els xiquets poden actuar, i alguns fills d’amics i coneguts així ho fan de forma molt efectiva, com a corretja de transmissió d’hàbits verds a casa. Però no és suficient. Les exposicions i instal·lacions sobre canvi climàtic o problemes ambientals van massa sovint dirigides a escolars, i les que s’adrecen als adults són escasses, estan poc desenvolupades i no connecten amb el seu públic. Fa uns anys vaig proposar que les Corts Valencianes obriren el seu propi grup de senderisme per a conéixer el País Valencià a peu, i que d’aquesta manera xafaren allò sobre el que estaven legislant. Potser és una mica agosarat, però trobe que ens en podríem sorprendre dels resultats.

L’educació ambiental continua sent la gran assignatura pendent del sistema educatiu valencià, també espanyol, però no només de portes d’escola cap a dins: també de portes cap a enfora. I no tenim temps a perdre: ens hi va el futur.

[Article originalment aparegut a la revista Saó de setembre de 2015]

Anuncis
, , ,

About Andreu Escrivà

Ecòleg i ecologista, que no és el mateix. Sóc -això diuen- ambientòleg i Doctor en Biodiversitat. M'agrada -i molt- la política, i per això escric este blog. Tracte de parlar del que sé, pregunte molt, punxe a propòsit i aprenc constantment. I en això estem.

Mostra totes les entrades de Andreu Escrivà

Subscriure's

Subscribe to our RSS feed and social profiles to receive updates.

2 comentaris a “Educació ambiental: l’assignatura pendent”

  1. Guillem Says:

    N’estic molt d’acord amb el que dius, avises i planteges en l’article. Segurament coincidirem a que educar ambientalment també acaba amb certa educació etnològica, cultural, històrica, que tant ens cal als valencians. Això és per la pròpia naturalesa de l’educació ambiental que és transversal (no sé si dir-li també multidisciplinària). Als valencians ens falta recuperar l’estima per moltes coses, per la natura i també per la nostra cultura. Tant de bo els futurs educadors ambientals que treballen per tot el teixit valencià ho perceben igual com jo.

    Resposta

  2. pmiguel600k Says:

    Una de tantes coses que s’ha carregat el liberalisme polític quan va llevar l’oferta d’optatives (maries) per imposar tallers de llengües i matemàtiques. Vinga, més instrumentals! Com si açò anara a arreglar el fracàs escolar. L’evolució, amb la LOMQUE, tendeix a suprimir les arts plàstiques i la tecnologia llevant tot el que no va cursar el ranci del Wert en el seu estimat batxillerat.

    Resposta

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: