Història de Sant Vicent de Llíria

La importància de les herències culturals als sistemes naturals és proporcional al temps que du una societat humana ocupant el territori. Al cas de Llíria, ens trobem davant un poble que posseeix un valuós llegat ibèric, romà, àrab i cristià. Les succesives societats que l’han habitat han establert uns usos determinats del territori, i, a poc a poc, han anat deixant al paisatge llirià la seua petjada. En aquest context, l’ullal de Sant Vicent constitueix un exemple esplèndid de llegat cultural a un medi natural, perquè avui dia és impossible explicar la seua dinàmica sense incloure-hi l’ésser humà. En aquest breu i per força simple estudi (la qüestió dóna per a una generosa monografia) ens centrarem als canvis al propi ullal, encara que no podrem defugir esmentar l’important paper que ha tingut aquest, al seu torn, a l’hora de transformar el paisatge agrari de Llíria i els voltants. Tanmateix, aquest segon aspecte és encara més complex i no podem fer més que referències breus i assenyalar els trets més importants a cada moment.

Edeta, al seu període d’esplendor, cap al s. III a.C, dominava un vast territori, i se suposava una vila rica i pròspera, que, a més, comptava amb alguns poblats i masos que depenien directament d’ella. Tanmateix, sembla ser que no arribaren a usar l’aigua de l’ullal, encara que alguns autors apunten la possibilitat d’un ús mínim: és un tema encara amb certa controvèrsia. El conreu era exclusivament de secà, si excloguem les carxofes* i per tant la dinàmica de la font romangué intacta. Ara bé, ja usaven el regadiu per boqueres, que els permetia una certa diversitat i quantitat de conreus: vinya, olivera, figues, magranes.

800px-Tossal_de_sant_Miquel_de_Llíria,_antiga_Edeta

Tossal de Sant Miquel de Llíria, antiga Edeta (foto: Joanbanjo, Wikimedia Commons)

A l’època romana canviaren les coses. Es produí un reassentament de la població, i passaren a ocupar la zona dita de “Pla de l’Arc” (nom que li ve de les restes d’un arc romà, que encara hi és), que és, com indica el topònim, una zona plana, a la qual sí que es podien fer arribar les aigües de la font. Els romans, contràriament a l’opinió generalitzada que els regadius els iniciaren els àrabs, realitzaren ja aprofitaments hídrics amb sèquies primitives, que els permeté regar una xicoteta horta i, a més subministrar aigua a la població per a diversos usos. Entre aquestos, destaca que l’aigua fos usada per a les espectaculars termes recentment descobertes, associades al Santuari Oracular de Mura.

Però no només això: els romans deixaren la seua petjada sobre el paisatge immediat al sorgiment, donat que construïren un temple dedicat a les nimfes. Fins al segle passat se’n conservaven les restes, i el s. XVIII es descobrí una làpida que acreditava l’existència del temple. Aquesta societat fou, doncs, la primera a transformar el paisatge d’una forma significativa, i vorem com al llarg de la història els elements religiosos i festius han tingut un paper destacat en l’estructuració final d’aquest paratge. A més a més, cal destacar un primer intent de dur aigua al Camp de Llíria a través de l’aqüeducte de la “Peña Cortada”, a Xelva, que Cavanilles valora molt positivament quan passa per la zona.

img1868

Santuari Oracular de Mura (Foto: Ajuntament de Llíria)

Amb la colonització dels àrabs es produí una millora i augment del regadiu, però no el suficient per a alterar ni els cabals de la font ni el paisatge immediat a la vila. També s’introduí l’arròs, i la taronja. Els àrabs, a més, es reassentaren a la part que ara forma la vila vella, al voltant de l’actual església de la Sang (construïda sobre una mesquita), però sense deixar d’usar els banys públics, de gran importància per a la seua cultura.

Però les coses canvien quan es produeix la reconquesta cristiana. Llíria expulsa a tots els moriscos (la moreria desaparegué el 1386) a diferència d’altres pobles de la contornada, el que limitarà, temporalment, el creixement i l’expansió del poble. Llíria passà a mans de la corona, a l’infant Ferran d’Aragó, i altres pobles també foren atorgats a nobles. En aquest moment comença el conflicte real per les aigües de Sant Vicent entre Benissanó i Llíria, els dos pobles que se’n beneficien, que es vorà agreujada per les diferències socials i religioses entre ambdós (Benissanó era poblada per moriscos). Una Concòrdia de 1360 intentà posar pau, però el conflicte s’agreujà, especialment els anys de sequera, fins al punt que Benissanó fou incendiat el 1408.

En aquesta època, i fins el s. XVIII, Llíria continuaria amb un aprofitament no massa important dels recursos hídrics, però l’ullal cada vegada se’n ressentia més. A més, esdevingué novament un paratge de culte religiós, donat que en la sequera de 1410 es produí el famós episodi al qual Sant Vicent Ferrer feu brollar l’aigua, i pronuncià la famosa dita “Creixerà i minvarà, però per a beure no en faltarà”. Sant Vicent, evidentment, no era hidròleg.

20160404_130520-1-1

Olivera on predicà Sant Vicent Ferrer, a principis de segle XX (Foto: Llíria, historia gráfica 1885-1935)

Al 1562 s’autoritzava la construcció d’un forn de coure vora la sèquia major, el que representa ja la segona construcció d’importància en les immediacions del paratge, encara que aquesta no l’afecta directament. Posteriorment es construí un convent dels Pares Trinitaris.

Al llarg de tot el seu aprofitament agrari, la Font de Sant Vicent ha donat mostres d’una gran irregularitat, i tot i que la mitjana del cabal siga d’uns 20.000-30.000 litres/minut (de set a deu files) no ens en podem refiar, perquè de vegades en du 75.000 i de vegades està completament sec. Sembla ser que aquesta font, geològicament un tall del nivell freàtic que circula per roques calcàries sobre substrat argilenc, tallat per un sinclinal, s’alimenta de les serralades properes a la Serrania i el Javalambre. No podrem, doncs, establir una conclusió final sobre la influència humana pel que fa als cabals, per bé que els pous i els aprofitaments directes faran davallar el nivell d’aigua. Aquest apunt el faig perquè, com vorem, a l’any de 1792 Cavanilles passava per la zona, i descrivia un paisatge afectat pel que ell considera la sequera més gran del segle –tot i que també parla de joncs i “plantas que aman la humedad”, i diu que anteriorment s’inundava a les èpoques de pluges, el que, segons conta, forçà al trasllat del convent dels Trinitaris. A més d’això, resalta la bona qualitat de les aigües, però, en un avançament a les topografies mèdiques i en una clara aposta per les teories higienistes, reprén als llirians perquè:

“No tienen los de Liria más aguas para mantenerse y para regar que las huertas de la fuente, que vienen a descubierto por más de media legua, expuestas á emporcarse, y calientes en verano; descuido reprehensible en un pueblo rico y numeroso cual es Liria”. I afegeix “Dos siglos hace tenia poco más de 500 vecinos que se han ido mutiplicando hasta más de 20”

Ens parla d’un poble ric, de vora 10.000 habitants. No és la Llíria del segle XV. El regadiu s’ha multiplicat, i rega la superfície de l’anomenada horta vella, invariable pràcticament fins avui en dia. El paratge, tanmateix, continua envoltat de secà, i sense construccions apreciables, excepte la millorada sèquia romana, que tanmateix continua sense canalitzar.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Aigua brollant a Sant Vicent (heu d’observar just el centre de la foto, com la força de l’aigua alça l’arena i les marques de “forats” per on ha brollat abans).

Cavanilles expressa un desig productivista quan passa per Llíria, i és que:

Si el campo de Liria y otros de la comarca pudieran lograr riego, serian las cosechas más abundantes y seguras sin comparación”.

Proposa aleshores les aigües que del Xúquer “consumen los arroces en perjuicio de la especie humana”, sent el precursor del canal Xúquer-Túria i el canal de Benagéber. En sí, açò no ens parla de l’impacte directe sobre la font, car tractem el regadiu del terme municipal en general. Però ens ha de donar una idea de la importància d’aquestos ullals i de la creixent pressió a la que estaran sotmesos fins la definitiva realització d’aquelles idees del botànic valencià.

Al segle XVIII es produí una actuació d’importància al paratge: la construcció de l’ermita de Sant Vicent, el que no sols implicava l’espai ocupar sinó les visites, el trànsit i un progressiu condicionament per als fidels. A partir d’aquest moment comença a haver un canvi de mentalitat respecte del paratge. No és només una font productiva, sinó també un paisatge agradable al qual visitar l’ermita d’un famós sant. El temple de les nimfes havia estat oblidat i del convent dels Trinitaris quedaven quatre parets. Altra vegada s’imbricava la religió al paratge, que s’accentuaria als anys de sequera, amb les pertinents peregrinacions per tal de demanar successius miracles hídrics.

El 1833 es dicten les normes de dret consuetudinari per a l’aprofitament de les aigües de Sant Vicent, l’administració de les quals ha correspost des de temps immemorials a un organisme col·lectiu vinculat a l’ajuntament. Es dóna legitimitat a la forma de distribuir l’aigua, i podem suposar que respondrà a algun conflicte. Hi ha també un punt interessant però del qual no s’ha pogut trobar informació, i és l’aprofitament de la pesca a les basses, no se sap si introduïda o ja present. Tanmateix, no és quelcom que afecte greument la dinàmica ecològica, perquè si hi ha tan poca notícia és que no hauria de ser especialment rendible ni intensiva.

20160404_132104-1.jpg

Pesca a Sant Vicent de Llíria, a principis del segle XX (Foto: Lliria, historia gráfica 1995-1935)

I arribem fins un punt crític: l’obra dura a l’ullal. Fins ara s’havia construït, però ni s’havia cultivat ni s’havien alterat els ullals. Al 1911 s’inicien les obres de canalització de la sèquia i de millora generalitzada de les instal·lacions, que s’inauguraran el 4 d’agost de 1912. La séquia es revesteix, es modernitzen les comportes i es fixen les marges del les cubetes, és a dir: es limita la capacitat natural d’un ullal per a créixer. Tot açò, emmarcat, evidentment, al regeneracionisme i a la seua component hidràulica. Tanmateix, no serà fins els anys vuitanta quan a la fi funcionarà el canal de Benagéber i el Xúquer-Túria i podrà ampliar-se espectacularment el regadiu, ultrapassant les limitacions històriques de les quals ja s’havia fet ressò Cavanilles (i més recentment Fuster) i que limitaven la zona regada a vora 700 hectàrees.

detalle-inauguracion-acequia-1912.jpg

Inauguració de la sèquia de Sant Vicent cap a Llíria, en 1912 (Foto: Ajuntament de Llíria)

Als anys quaranta i cinquanta, en unes tasques posades en marxa per Falange Española i que molta gent encara recorda, es plantaren pins i s’arrencaren els oms, sembla ser que la formació clímax a la zona segons assenyalen els experts.**

Avui en dia Sant Vicent és considerat el parc municipal llirià per excel·lència, i ha perdut part del significat agrari i religiós a favor del gastronòmic –els paellers convoquen a centenars de persones els diumenges- i lúdic –o festiu, perquè ací acaben, de maneres poc habituals, cotxes i persones a la festivitat de Sant Vicent. Hi ha hagut, per tant, un capgirament de la visió que la societat lliriana tenia del paratge.

Com a tal parc se l’ha hagut de dotar d’infraestructures: un bar (tancat i substituït per un altre, més gran, més modern i també més agressiu amb el paisatge), aparcaments, bancs, tauletes, fonts per a beure, baranes per a no caure a l’aigua, camins, i un nou carril bici. Encomiable la construcció i restauració del passeig que va del nucli urbà a la font, perquè proporciona dos vies (en bicicleta i a peu) d’arribar-hi sense contaminar ni l’ambient ni el paisatge. Tanmateix, actualment està al costat de la carretera de Marines, i això causa un impacte poc tangible però molt important, la contaminació acústica.

sant vicent 19-06-04 057.jpg

Sant Vicent, a l’actualitat (2003)

A l’entorn s’està abandonant l’agricultura de secà, i s’han incrementat els pous. A les pluges torrencials, s’arrastren més sediments perquè les terrasses s’enrunen, i amb el rebliment d’un caixer estacional que conduïa aigües a les cubetes l’aigua hi arriba amb més força. El nivell freàtic baixa, i si no haguera sigut per les aigües del Túria, a uns quants anys dels vuitanta no s’hauria pogut regar.

El diagnòstic, no obstant, no ha de ser excessivament pessimista. Certament els trets antròpics al paratge són més que evidents : estabilització de processos naturals inestables, geometrització del paisatge (la sèquia, els camins, les baranes, els ponts…), exhauriment de les reserves hídriques (al menys, en part, en som culpables), banalització dels paisatge (amb la introducció d’espècies poc representatives –els pins-), control del règim hídric, i impacte directe i indirecte de l’edificació (les residències secundàries afecten indirectament el territori, vulgaritzant el paisatge, augmentant l’erosió i modificant els processos hidrològics fonamentals, com la infiltració).

sant vicent 19-06-04 009.jpg

La sèquia, a l’actualitat (2003)

Però la gent és conscient del valor del paratge i vol conservar-lo. Bona prova d’això és que s’està ampliant la zona protegida i s’han dut a terme neteges, restauracions i condicionaments que ha fet que el parc presente un aspecte bastant diferent, amb l’aigua neta, la ribera replantada i certes restriccions a l’hora de gaudir del lloc. Les societats humanes culturalitzem els medis naturals, els aportem la nostra pròpia contribució pel que fa al funcionament i a l’estat, i de vegades això no té perquè ser negatiu. La Font de Sant Vicent és un paratge singular, fruit de la interacció secular de la societat lliriana amb l’ullal, i les formes actuals del qual deriven d’un aprofitament molt antic de la seua aigua i de les noves idees que s’hi han gestat al seu voltant, des d’un primerenc regeneracionisme hidràulic fins l’actual pretensió conservadora de l’ajuntament.

A l’igual que l’Albufera de València, som part fonamental a l’hora d’explicar com funciona aquest ullal i per què a dia d’avui presenta l’aspecte que presenta. Al meu parer, caldria emfatitzar la restauració forestal de l’om negre i protegir el paisatge de secà circumdant, garantia d’unes condicions favorables per al manteniment adequat de les condicions ecològiques. L’afluència massiva de gent és un fet, i és inevitable, com la gent que va al Saler o a la Font Roja. El que s’ha de fer és compatibilitzar-la amb una gestió responsable de l’entorn i limitar-la en alguns aspectes, però no la podem –ni l’hauríem de voler- evitar.

És aquest un breu recorregut històric per la Font de Sant Vicent, al qual he intentat mostrar –en la mesura d’allò possible per espai, temps i documentació- que, tot i que no es pot demostrar el nostre impacte sobre els cabals que sorgeixen –les sequeres han sigut una constant des dels temps dels cristians- sí que hem influït decisivament en la banalització del paisatge (amb la incomprensible plantació de pins), l’artificialització de les basses i el control hídric, que fa que successos d’inundacions siguen ja història, i que la vegetació associada –joncs, mates, etcètera- siga només residual. Tenim molt a vore amb la seua organització actual, i, al meu parer, no podem destriar cap component natural de cap cultural: la sequera va unida a la llegenda de Sant Vicent, el sant a la construcció i peregrinació a l’ullal, les aigües i la seua qualitat a l’aprofitament secular, la història del lloc a la visió que en té la gent i a l’afecte que li tenen, i per tant a la freqüència amb que el visiten i als serveis que exigeixen.

És una complexa xarxa d’interaccions a la qual només sabem una cosa ben certa: nosaltres l’hem feta possible. Hem deixat un llegat cultural a un medi natural. Destriar ambdós ja és una altra història.

pinada.png

La pinada, a l’actualitat (2003)

BIBLIOGRAFIA

  • Bonet Rosado, Helena (1992): Poblament i organització del territori edetà entre els segles IV i II a.C., Lauro nº 6, pp 15-32.
  • Botella Calvo, Immaculada; Lis i Furió, Vicente (1993): El reg històric a Llíria, Lauro nº 7, pp 55-64.
  • Botella Calvo, Immaculada (1989): Aproximación al estudio agrario de Llíria, Lauro nº 4, pp 47-60.
  • Cavanilles, Josep Antoni (1797): Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia, Reedició de 1996, Bancaixa.
  • Civera Marquino, Amadeo (1990): 1885-1935: Llíria, historia gráfica, Ajuntament de Llíria.
  • Fuster, Joan (1962): El País Valenciano, Ediciones Destino, Barcelona
  • Màñez, Margarida et al. (1996): El pla especial del parc de les fonts de San Vicent a Llíria, Segon Congrés d’Estudis Comarcals del Camp de Túria, pp 96-103.
  • Martí Ferrando, Luis (1981): Las fuentes de Liria o font de Sant Vicent, Ajuntament de Llíria.
  • Mateu Tortosa, Enrique (1989): El cultivo del arroz en la ribera del Turia, Lauro nº 4, pp 9-18
  • Pena Gimeno, J. E. (1986): Nuevos regadios en el Camp de Túria y en la Serranía, Lauro nº 2, pp 177-184
  • Piqueras Haba, Juan (1993): Les obres de rec valencianes: l’origen i l’estat actual, Lauro nº 7, pp 31-40.
  • Piqueras Haba, Juan (1989): La cuenca media del Turia: desequilibrios comarcales, Lauro nº 4, 19-28.
  • Rios, Joseph (1759): A los Edetanos, o a los hijos de Liria, Edició Facsimil, Paris Valencia (1980).
  • Rosalén Igual, Francesc (1994): Llíria en el segle XVIII, Lauro nº 1, 123-136.
  • Roselló Verger, Vicenç (1991): El Camp de Llíria: Poblament, viabilitat, recursos, Primer Congrés d’Estudis Comarcals del Camp de Túria, pp 15-34.
  • Serrano Julián, José (1993): Sobre recursos hídrics de la cormarca de Camp de Túria, Lauro nº 7, pp 133-152.
  • Torres Cotanda, Andrés (1984): Evolución urbana de Llíria, Lauro nº 1, pp 91-100
  • Zurriaga i Agustí, Ferran (1992): El paisatge agrari del Camp de Túria en l’obra d’Antoni Josep Cavanilles, Lauro nº 6, pp 175-182.
  • Guia Turística de Llíria, Editorial Everest (1998).

Este text correspon a un treball de l’assignatura “Acció Antròpica en Medis Naturals” de 3er de Ciències Ambientals, impartida pel professor Joan F. Mateu al curs 2003-2004, amb el tema “Herències culturals als medis naturals”. He pensat que hui era un bon dia per a recuperar-lo, per dos motius: és el dia de Sant Vicent i, a banda, trobe de que vegades hi ha recerques menors (com la present) que es queden als calaixos de despatxos anònims, i potser poden resultar interessants o curioses per a més persones més enllà de l’alumne i professor.

*No sé d’on vaig treure la referència a les carxofes, que m’estranya moltíssim, però en algun lloc ho llegiria

**A la novela “El mut de la Campana”, Josep Lozano, situada al segle XVII, el protagonista visita Llíria i descriu un ullal de Sant Vicent ple de pins, quan sabem que era una omeda, i els pins són molt posteriors. És una errada de l’estil de la que es pugué vore recentment a la sèrie de TVE “El Ministerio del Tiempo”, on suposadament mostraven València plena de coníferes (probablement pi roig) i falagueres, una vegetació inexistent als voltants de la ciutat. El rodatge, probablement, tingué lloc a la serra de Guadarrama, que sí que presenta eixa associació vegetal.

Advertisements
, , , ,

About Andreu Escrivà

Ecòleg i ecologista, que no és el mateix. Sóc -això diuen- ambientòleg i Doctor en Biodiversitat. M'agrada -i molt- la política, i per això escric este blog. Tracte de parlar del que sé, pregunte molt, punxe a propòsit i aprenc constantment. I en això estem.

Mostra totes les entrades de Andreu Escrivà

Subscriure's

Subscribe to our RSS feed and social profiles to receive updates.

Sense cap comentari encara.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: