Agraïments (intrahistòria d’una tesi doctoral)

26/09/2016

Ciència

Me n’he adonat que he parlat ben poc de la tesi al blog. Per a ser justos, volia escriure un post sobre l’experiència, els problemes de la carrera científica i també de les oportunitats que t’ofereix, així com de tot el que s’aprèn durant eixos anys. Però l’estiu ha estat mogudet i ocupat (és el que té escriure un llibre) i no he tingut temps. Tanmateix, sempre hi ha solució.

Els meus directors de tesi, Javi i Paco, sempre m’han dit que sóc un rotllero. Bo, no només ells, és clar: des de ma uela fins mons pares, passant per la meua parella o (quasi) tots els meus amics. Essent així la cosa, era inevitable que als agraïments de la tesi m’hi esplaiés, i així fou: em van dir que mai no n’havien vist uns tan llargs! (són sis pàgines). Però no crec que hi tinga tant a vore la meua predilecció per descriure amb detall les coses, com la quantitat de gent a la qual, verdaderament, els dec el bo i millor del que van donar de sí els anys a la universitat.

La ciència és un trajecte, un vehicle, no un destí. I compartir-lo amb més gent el fa més ric i més divertit, i ens ajuda a arribar molt més lluny. Ara que en breu comence una nova etapa professional (i que sembla que em portarà lluny de la recerca universitària), només vull tornar a dir-vos: moltes gràcies a tots, perquè he tingut molta sort. Més encara quan alguna de les persones que esmente ja no es troben entre nosaltres, i te n’adones de com de fràgil és tot plegat. Des d’ací, un record per a Luís, Ferran i Evgeni.

(Els agraïments són tal i com apareixen a la tesi dipositada a la UV. Si algú té més curiositat, les parts que no estan subjectes a copyright -ai, la ciència “oberta”!- es troben disponibles a RUVID)

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Un dels meus primers dies de mostreig, a la sorprenent llacuna de Bezas, prop d’Albarracín

AGRAÏMENTS

El camí que cal transitar per a realitzar una tesi doctoral és llarg i ple d’obstacles, els quals són només superables gràcies a la gent que tens al costat. La tesi, a més, no és un experiment de laboratori on la recerca està aïllada del món real: l’exercici de la ciència conviu amb les retallades de pressupost i projectes, i també amb les sempre canviants circumstàncies personals. És per això que prenen encara més importància aquelles persones que no han deixat que defallisques en el trajecte, tots aquells companys que t’han ajudat, ni que siga amb un consell amb una cervesa a la mà.

L’interès per la natura em ve de sempre, però la capacitat d’observació i les ganes d’entendre el món les vaig acréixer i modular a les classes de Paco Raga i Pedro Miguel, a l’Escola la Gavina (habitada tota ella per mestres meravellosos) i l’IES Abastos, respectivament. A la universitat vull recordar i agrair als professors i professores que ens parlaven d’articles científics, que ens estimulaven a aprendre més enllà del manual clàssic, a buscar bibliografia i llegir el que després coneixeríem com a papers a l’argot científic. Francesca Segura, Luis Recatalá, Juan Sánchez i el CIDE (Centro de Investigaciones sobre Desertificación) m’obriren les portes a la recerca científica, quan encara era estudiant de Ciències Ambientals. Potser no vaig continuar en els camps als quals em vaig iniciar, però sens dubte foren fonamentals a l’hora d’avesar-me en això de la investigació.

Aquesta tesi que teniu a les mans no hauria estat de cap manera possible, però, sense l’interès, l’esforç, els consells, les correccions, el patiment i les ganes que li han posat durant molts anys els meus directors, Javier Armengol i Francesc Mesquita. Em van acollir als seus grups d’investigació d’un dia per a l’altre, i hauré tingut èxit si mai se n’han penedit d’aquella decisió. Jo, ho puc ben dir: no me n’he penedit mai d’aquell matí de tardor de 2006 al qual vaig decidir que havia de provar sort amb els rius i bassals.

Tinc la ferma percepció que vaig tindre l’enorme sort de caure en un lloc molt especial. Durant estos anys m’han encoratjat a tindre idees pròpies, a buscar nous camins, a trobar aquell camp que més m’interessara, però sempre amb la confiança que dóna saber que et reconduiran si te’n vas cap a un carreró sense eixida. He gaudit de llibertat científica i personal, així com d’ajuda constant, i del privilegi –pel que implica de poder molestar-lo en qualsevol moment- de compartir despatx amb Paco, a qui sempre he trobat quan l’he necessitat, i qui sabia guiar-me en els matins als quals esborrava més text que no en redactava, i motivar-me a les vesprades a les quals només veia que una costera inacabable. Els meus directors han renunciat no poques vegades al seu temps per tal de donar-me un colp de mà o acompanyar-me en un mostreig, i han estat extraordinàriament pacients quan algun imprevist ha retardat un experiment o l’entrega d’un manuscrit. M’han facilitat la tasca sense deixar d’estimular-me en cap moment, fins i tot en aquelles èpoques a les quals la tesi doctoral és un cumulonimbus que no saps si descarregarà o es desfarà sense que l’aigua toque terra. Durant estos anys he après, gràcies a ells, a ser millor investigador, però també millor persona i company de treball, i potser els articles envelliran, però eixe aprenentatge es quedarà amb mi. I també, per què no dir-ho, m’ho he passat fabulosament bé tenint-los de companys, tutors i amics. Ens hem rist, he gaudit del fred a primera hora del matí, de jornades maratonianes de mostreig enmig d’una llacuna perduda a Castella-la-Manxa o Terol, hem patit set i l’hem apaivagat mentre menjàvem com pertoca després d’un dia al camp, utilitzant l’índex IASPR (Iberian Average Score Per Restaurant) desenvolupat per Javi, un indicador molt útil per a trobar el lloc de carretera adequat prop de masses d’aigua, segons l’aspecte exterior, la localització, l’oferta de companatge i pollastre rostit i el nombre de camions a l’aparcament.

Durant estos anys han sigut també molts els companys amb els quals he compartit calcetins mullats, tubs de formol, guants de làtex i hores davant la lupa estereoscòpica. Vull agrair de forma especial, per la seua valuosa i desinteressada ajuda al laboratori o al camp (sota un calor abrasador o un fred que se’t clavava al moll de l’ós), l’assistència de Carla Olmo, Olivier Schmit, Maria Antón, Laia Zamora, Raquel Ortells i Josep Antoni Aguilar. També a tots aquells amb qui he compartit l’aventura de la recerca, encara que fóra per un breu espai de temps: Javi Marco, Yasmin Gómez, Cristina Alacreu, Andreu Castillo o Luís Valls.

Una tesi a la qual part de la recerca es fa fora de la pròpia universitat és sempre un repte, pel fet d’adaptar-se a un nou departament i haver d’aprendre, el més ràpidament possible, com funcionen les coses allà. Les troballes científiques i l’esplèndid record que m’emporte de Japó són gràcies en gran part a la magnífica acollida, guia i supervisió de Robin J. Smith, qui em va acompanyar els primers dies al Museu del Llac Biwa fins que el vaig percebre com un espai de mi mateix. En un país al qual la nostra estatura compartida era un problema, la bicicleta que em deixà per al meu esbarjo personal i per a la recol·lecció de mostres fou una autèntica benedicció. Després vàrem compartir jornades de mostreig maratonianes, cerveses i també sopars on vaig descobrir l’hospitalitat japonesa de la seua parella, Kay, i el seu fill, Kosei. De Robin vaig aprendre molt, a més, en el plànol científic, i el temps que passí allà fou més que profitós a tots els nivells. Mark Grygier s’interessà a sovint pel progrés de la meua recerca, suggerint-me possibles vies per on conduir-la, i em va posar en contacte amb grups de ciència ciutadana a Kusatsu, el que fou una experiència única, a banda del valor de les mostres recol·lectades. De la meua estada a Japó recorde també amb gratitud la disposició i l’acollida a Kanazawa de Takahiro Kamiya, qui m’ensenyà qüestions d’ecologia, geografia, japonès útil i també d’àpats, que al país nipó són tot un camp d’estudi. Tinc un record excel·lent de tots i cadascun dels companys amb els qui vaig compartir espai a Kanazawa i Kusatsu, tot i que no sempre paraules, per aquelles coses de la barrera idiomàtica. Vaig poder conversar, i vaig gaudir-ne, amb Kazuhiro Sugahara, Yasushi Kusuoka i Taisuke Ohtsuka. El meu agraïment també als qui, fora del meu centre de treball, em feren més agradosa l’estada i molt més entretingut el descobriment de Kyoto: Corey, Tianna, Kanae, Futami, Hari i, molt especialment, i gràcies a una d’aquelles coincidències que pareixen extretes d’una pel·lícula, a Isabel.

A Sheffield, tot i que vaig quedar-m’hi menys temps, he d’agrair l’acolliment i consell dels meus companys de laboratori al Department of Animal and Plant Science, la comprensió i guia del meu supervisor, Roger Butlin, així com la infinita paciència d’Andy Krupa.

Amb una tesi que abraça tants grups taxonòmics i àrees de mostreig és quasi inevitable preguntar als qui més en saben. Estic en deute amb Antonio Sanz, per la seua companyia i bonhomia (tot i els dilluns post-futbol), i per haver estat el nostre guia a Vinaròs. Allà també ens ajudaren i descobriren localitats de mostreig, en un o altre moment, Sebastià Sanz, Manuel Serra, Ferran Royo, Vicente Sancho i la gent d’APNAL. Adrián Ponz m’acompanyà, un dia de ponent d’estiu, a mostrejar els inconeguts arrossars d’Alcañiz. Sense l’ajuda, els consells i el suport de Juan Rueda tot hauria estat, sens dubte, més difícil, i és que treballar colze a colze amb gent que en sap tant només pot millorar el resultat de la recerca. Pablo Vera em facilità enormement el trànsit per les zones més desconegudes de l’Albufera, així com la recol·lecció de material. José Antonio Gil-Delgado va acompanyar-me en distintes ocasions, fent-me més fàcil i més entretingut el mostreig (i també la sobretaula), i li agraïsc també l’interès constant al llarg dels anys en el progrés d’aquesta tesi doctoral. Juan Monrós ha sigut una presència continuada aquestos anys, i sempre ha estat disposat a solucionar-me dubtes o tirar-me una mà a nivell científic o burocràtic. A Antonio Camacho li agraïsc profundament la seua ajuda i la col·laboració a l’inici de la tesi, que em resultaren essencials per a poder encetar la recerca i gaudir de la beca predoctoral.

Els treballs ací presentats no haurien estat possibles tampoc sense la gent que acceptà col·laborar amb mi, fins i tot sense haver-nos conegut prèviament. En aquest sentit, i a més d’alguna de les persones esmentades adés que també signen amb mi alguns treballs, sóc deutor de l’esforç i la participació als manuscrits i la recerca de José Poquet, Ivana Karanovic i Evgeny Shornikov. I tot i que no apareguen a l’autoria, també agraïsc les aportacions de Mr. Zhao, S. Mischke, P. Frenzel, Carmen Rojo, Peng Ping, Finn Viehberg, Sukonthip Savatenalinton, David Horne, Koen Martens, el personal de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer i el Servei de Microscopia Electrònica de la Universitat de València. Així mateix, són innombrables els tràmits burocràtics de tot tipus que he hagut de realitzar en distints organismes, tant a Japó, com al Regne Unit o Espanya: gràcies a totes aquelles persones que em facilitaren la faena i m’indicaren com accelerar el curs de la paperassa.

El finançament dels treballs ha sigut divers, i tinc l’obligació de manifestar el meu agraïment amb l’Ajuntament de Vinaròs, per concedir-me la II Beca d’Investigació; a la Diputació de Teruel, per finançar l’estudi sobre Bezas i Rubiales; al Ministeri de Ciència i Innovació (ECOINVADER, CGL2008-01296/BOS); i per últim a la Universitat de València, perquè he gaudit durant quatre anys de la beca predoctoral V Segles.

Però fer ciència no és només tancar-se al laboratori i calçar-se les botes de camp: és també contar ciència. Crec fermament en el paper que tenim els implicats a la recerca en la divulgació científica, més enllà dels articles especialitzats que, no ens enganyem, arriben a un públic extremadament reduït. La societat mereix saber en què s’inverteixen els seus diners; no només al camp de la investigació, òbviament, però és ací on tenim la possibilitat de bastir ponts i explicar-nos millor. Els ho agraïsc profundament a aquells qui s’han interessat en un moment o altre pel meu treball –i és que també som treballadors, els científics. Recorde converses amb gent que quasi no coneixia i amb la qual m’he trobat explicant, en una terrassa a les dos de la matinada i davant un combinat, l’improbable viatge d’un crustaci minúscul des de Kyoto a València. També xerrades amb Pau, amb Neus, amb els amics que volien saber més enllà de la màscara sempre complexa i aparentment impenetrable de la tesi doctoral. He tingut la sort, a més, de poder fer divulgació científica pujat a un escenari (gràcies a César Gómez-Mora i tota la gent de l’IgniteVLC) o amb una cervesa a la mà (gràcies a Javier Barrio i l’ARP-SAPC per l’oportunitat de fer l’Escépticos en el Pub), amb un micròfon davant (gràcies a Amàlia Garrigós i a l’equip d’El Mural), però també al paper: gràcies a Rosella Antolí i l’Associació Cultural Macarella, a Anna Mateu i la Revista Mètode, a Voro Maroto i eldiariocv.es, al Levante-EMV i als altres blogs, portals i periòdics als quals he tingut l’oportunitat de publicar qüestions sobre ciència o la meua recerca. He après molt i m’ha esperonat el debat a les xarxes socials, on he compartit frustracions amb altres investigadors i hem resolt dubtes que ens llevaven la son. A més, he descobert textos i reflexions meravelloses, i hem discutit sobre la substància de la ciència i del que fem els científics, el que obliga a un complex però necessari procés de repensar la pròpia recerca, els objectius, el perquè de tot plegat. Són centenars aquells als qui he llegit atentament, o amb els qui he compartit conversa física o virtual, però no puc evitar citar a Javier Salas i tota la gent de Materia, Antonio Martínez Ron, Maria Josep Picó, Maria Àngels Ull, Juan Ignacio Pérez, Xavier Durán, César Tomé, Carlos Romá, Manel Porcar, José Miguel Mulet, Aitor Ameztegui, José M. López Nicolás, Andrés Rodríguez, Eva Alloza i Fernando Sapiña (i tots els Pirates de la Ciència). També a l’univers cibernètic he de dir que vore’m reflectit als PhD Comics m’ha tret el somriure a sovint, i que l’humor vestit de paper de Randall Munroe (XKCD) ha estat més d’una vegada la pausa que necessitava.

Però allò més important continua essent el món 1.0, que en diuen ara. Presente el treball de molts anys, durant els quals Maria ha suportat en primera línia les frustracions, les malediccions, les nits amb la pantalla encesa, els estius saltejats de mostreigs (també com a ajudant de camp) i la distància de les estades. Sense ella res no pagaria la pena i tot, sens dubte, hauria estat infinitament més difícil.

I finalment, si he arribat fins ací és gràcies al suport incondicional, l’ajuda incessant i l’estima de mon pare i ma mare. Són ells els qui en primer lloc m’inculcaren l’amor per la ciència, per la descoberta, els qui m’han encoratjat amb més força quan em trobava front a un mur, quan les coses no eixien com pensava, quan el futur era boira en aquest trajecte incert. Al final, però, les coses han eixit bé, i estic i estaré sempre en deute amb uns pares que m’han ajudat a alçar-me cada vegada que m’he caigut.

Tinc molta sort. Gràcies a tots per l’aventura.

Advertisements
, ,

About Andreu Escrivà

Ecòleg i ecologista, que no és el mateix. Sóc -això diuen- ambientòleg i Doctor en Biodiversitat. M'agrada -i molt- la política, i per això escric este blog. Tracte de parlar del que sé, pregunte molt, punxe a propòsit i aprenc constantment. I en això estem.

Mostra totes les entrades de Andreu Escrivà

Subscriure's

Subscribe to our RSS feed and social profiles to receive updates.

One Comment a “Agraïments (intrahistòria d’una tesi doctoral)”

  1. Juan Says:

    Fue (y es) un placer caminar junto a tu persona hacía la misma meta: el conocimiento y la amistad (entre otros). ¡ Gracias por ser como eres !

    Resposta

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: