“Encara no és tard”, per Vicent Usó

De totes les presentacions del llibre que he anat fent estos últims mesos, la de Vila-real fou una de les més especials. L’organitzava una amiga (gràcies, Elena!) i, no sé massa bé com, vaig aconseguir convèncer un dels meus escriptors valencians favorits per a que em presentara. Quan em van dir que Vicent Usó havia acceptat dir unes paraules em vaig posar fins i tot un punt nerviós, per com s’hauria de llegir el llibre i, és clar, jutjar-me no només el contingut sinó també les formes, el discurs, com de ben filat estava.

DBTWIneWAAAVr2-.jpg-large

El cas és que, quan el vaig escoltar, em vaig quedar bocabadat. No només pels afalacs -alguns, em tem, exagerats- sinó per l’anàlisi del manuscrit i els punts que en destacava. Amb els mots justos, una cadència perfecta i les pauses indicades va captivar el públic, i jo em vaig quedar sense saber massa bé què dir. Calia de veres que afegira alguna cosa més? Jutgeu vosaltres mateixa, perquè ací copie, inalterat, el text que Vicent ha tingut l’amabilitat d’enviar-me. Gràcies, de nou.


 

Començaré, si els sembla, pel principi. Pel principi i per allò que aconsellen els bons principis de la cortesia: presentar el nostre convidat. Ell és Andreu Escrivà i és ambientòleg i és de València. És llicenciat en Ciències Ambientals per la Universitat de València, Màster en Biodiversitat Conservació i Evolució i també doctor en Biodiversitat. Des de sempre, tinc la sospita que li ha interessat no sols la ciència sinó la seua divulgació i ha publicat articles en diferents revistes, que no citaré per no fer-ho llarg, i també en mitjans de comunicació escrits, radiats o televisats, un aspecte que ens dóna una pista ben clara sobre la seua preocupació per depassar les fronteres dels cercles d’experts i arribar a allò que diem el gran públic, que és com dir els ciutadans, o les persones. Una preocupació que l’ha portat també a fer ús, en aquest mateix sentit, de les xarxes socials i això vol dir blocs com “No es tarde” o “Ciència i política” o Twitter o Facebook, on el podeu trobar assíduament. Una actitud i una consciència del paper que ha de jugar el coneixement científic, fruit de les quals podem dir que és també el llibre que avui presentem, “Encara no és tard. Claus per entendre i aturar el canvi climàtic”. Un text amb el qual va guanyar el Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General que promou la Universitat de València en el context dels premis Ciutat d’Alzira, que es convoquen de la mà de l’editorial Bromera. En l’actualitat, treballa a la Fundació Observatori del Canvi Climàtic, a València i, a més, forma part, i com veuen vostés amb fonament més que suficient, del comité d’experts en Canvi Climàtic del País Valencià (i em permetran que altere el nom de l’organisme per referir-me amb més propietat al nostre país).

Una volta fets els cinc cèntims necessaris sobre l’autor, em centraré a detallar-los els punts pels quals jo crec que s’haurien de llegir “Encara no és tard”, el llibre que avui presentem.

FullSizeRender-2

La primera raó és l’optimisme d’Andreu Escrivà, ja explícit des del títol, i en una matèria que, aparentment, no incita a massa alegries. Un optimisme, això sí, mesurat, conscient, sense triomfalismes. Però optimisme, al cap i a la fi. I m’explique: és evident que aturar el canvi climàtic depèn, en molt bona part, de la capacitat dels humans de prendre consciència i de fer camí, i ben de pressa, tots junts i en el sentit correcte. Ser optimista, per tant, vol dir confiar en l’espècie humana, en la gent, en les persones.  I, estaran d’acord amb mi que, si fullegem els diaris -els de paper o els digitals- o els llibres d’història la cosa no pinta del tot bé. I els posaré un parell d’exemples.

El primer, de ben pròxim: vivim en un país que governa una entitat que ha estat catalogada pels jutges com a organització criminal i, malgrat aquesta qualificació i totes les evidències que han anat sorgint més tard, una part considerable de la població (vora 8 milions d’éssers humans) persisteix a posar en mans d’aquesta gent les decisions que determinaran, en bona part, la nostra vida: gestionar les pensions, dirigir l’economia, marcar les línies bàsiques en matèria educativa o, en termes ambientals, establir les prioritats en matèria energètica, etc.

Un altre exemple: vivim en un món on un tipus anomenat David Trump és escollit pels electors d’un dels països més importants del món per controlar l’arsenal nuclear, adoptar les decisions més rellevants sobre el seu futur i el dels seus fills i, per seguir amb la qüestió ambiental, delimitar, per exemple, quin grau de compromís adquirirà en relació als Acords de París que, com vostés saben (i si no farien bé de llegir-se el llibre perquè ho explica clarament), constitueixen la ferramenta, si més no en matèria política, més important que tenim per lluitar contra el canvi climàtic, que és el tema, precisament, de què s’ocupa aquest llibre. Doncs bé, ahir vam saber que el president Trump vol deslligar el seu país d’un acord que han signat 195 països, que és tant com dir que els Estats Units no faran res, si ell pot evitar-ho, per lluitar en aquesta cursa contra el rellotge que tots hauríem d’emprendre per frenar una de les amenaces més importants, si no la que més, que pesa sobre la Humanitat. I en aquest àmbit no fer res suposa, com ben bé explica el llibre, remar en contra de l’interés de tots. La mesura, de fet, venia en el seu programa electoral: el que van avalar, juntament amb el personatge, milions de persones.

He citat dues qüestions recents sobre les quals hem pogut llegir diverses notícies aquesta setmana i que, d’entrada, no parlen massa bé dels ciutadans dels països esmentats, o almenys d’una part considerable. I, en conseqüència, que no inviten a confiar massa en l’espècie humana,  ni per tant a militar en l’optimisme. Però podríem fer esment a la cursa armamentística, les guerres, els camps d’extermini, la fam, l’espoli de les formes de vida tradicional per les multinacionals, els refugiats. I concloure que la Humanitat, en general, no ix molt ben parada en aquesta fotografia. Que no mereix que hi dipositem massa confiança. I tanmateix és en ella que hi ha la clau de la lluita contra el canvi climàtic.

I, a pesar de totes aquestes evidències, Andreu Escrivà és optimista i encara confia en la capacitat dels humans per sobreposar-nos a l’amenaça del canvi climàtic. Però no ho fa per intuïció o per inconsciència, la qual cosa no tindria massa mèrit, sinó que ho fa amb raons molt ben fonamentades que detalla a “Encara no és tard”. Sense receptes, ni màgiques ni miraculoses, perquè no n’hi ha, però amb una descripció sòlida de les ferramentes de què disposem per fer-hi front i amb exemples de casos en què la Humanitat ha estat capaç d’oferir respostes convincents. Fins al punt que un pessimista recalcitrant com jo, en matèria de confiança en la Humanitat, si més no, està disposat a admetre que potser té raó. O, com a mínim, a donar-li un marge de confiança. I a pensar-hi en tot el que explica.

FullSizeRender-3

Una de les respostes que caldria implementar, i que esmenta al llibre, és la modificació del relat, que és la manera com ara anomenem a un canvi en l’orientació del discurs. Cal reformular la manera d’explicar el canvi climàtic a la gent per aconseguir que prenguen consciència del problema i comencen a fer camí en la direcció adequada. És un primer pas, tan sols això, però que pot actuar com l’efecte papallona, si aconsegueix expandir-se. I si ho cite és perquè Andreu Escrivà predica amb l’exemple.  “Encara no és tard” és un llibre molt ben escrit, un text que s’ajusta perfectament a l’objectiu que persegueix -la divulgació de les claus que necessitem conèixer per a entendre i aturar, com diu el títol, el canvi climàtic- i se’ns adreça amb la familiaritat d’un company, d’un col·lega sabut que sap ajustar el registre perquè entenguem uns conceptes que, explicats a la manera de la ciència tradicional, sovint tan hermètica, ens deixarien freds. I en faig esment perquè va més enllà del caràcter divulgatiu que, evidentment, ha de tenir un llibre d’aquestes característiques i és capaç de fer servir una veu narrativa -i ara em permetran que vaja al meu terreny natural- molt convincent, perfectament coneixedora del poder de les paraules i que fa ús de les ferramentes del llenguatge amb una solvència que no és habitual trobar en els científics. Una veu que s’adreça al lector de tu a tu, com si l’autor i el lector es trobaren asseguts en una terrasseta (i ja posats a imaginar de cara a la mar un dia d’aquests fulgents de primavera) i enraonaren amigablement al voltant d’aquestes qüestions. I no sols això, sinó que, de tant en tant, l’apel·la directament, com quan diu “Fem una pausa. És possible que penses que he començat per l’ozó perquè és la causa de l’escalfament global, però potser t’estàs adonant que alguna cosa no quadra”. En efecte, aquest ús de la segona persona per a interpel·lar el lector, situa aquest en la posició de narratari (de destinatari natural de les paraules del narrador) i per tant li fa prendre consciència que les paraules d’aquest se li adrecen de manera indefugible, que l’interpel·len, com deia, i per tant que l’obliguen a sentir-se al·ludit. És un exemple tan sols, però n’hi ha més, d’aquest llenguatge directe, d’aquesta prosa rigorosa i alhora planera, una de les moltes decisions intel·ligents de l’autor en matèria d’estil. No diré que Encara no és tard es pot llegir com una novel·la perquè ni ho és ni ho pretén, però sí que es llegeix amb facilitat, que els raonaments resulten comprensibles i que en cap moment perds el fil o et trobes desorientat. Sospite, per tant, i crec que els he demostrat que amb bon fonament, que Andreu Escrivà és un molt bon lector (i no em referisc ara a articles científics, que també) i fins i tot que podria ser un bon novel·lista, si s’ho proposara.

I aquest to que empra, tan pròxim al lector, em sembla especialment necessari en una matèria que, tot i que ens sona a tots, poca gent seria capaç de delimitar amb precisió (i en dona proves estadístiques, al llibre). Vivim una època que es caracteritza, entre altres coses, per la circulació d’una enorme quantitat d’informació i per la velocitat amb què es mouen els continguts. D’entrada, tenim un accés més ràpid i més complet que mai a qualsevol informació (i els novel·listes que, com jo, ens hem hagut de documentar sovint a base d’enciclopèdies podem certificar amb ple coneixement què significa això). Però malauradament la facilitat d’accés i la velocitat amb què podem obtenir la informació també s’ha encomanat a l’actitud amb què l’enfrontem. Tenim tants continguts a mà que sovint no passem dels titulars o de les sinopsis, de manera que és molt possible que ens sonen moltes qüestions, però que alhora tinguem moltes dificultats per precisar-les amb la mínima exactitud exigible. En termes de canvi climàtic, podríem dir que ens sona a tots, però que molt pocs ciutadans sabrien delimitar-ne bé els distints elements que hi prenen part, la diferent dimensió que adquireixen i la magnitud del perill que suposen. I, precisament perquè el canvi climàtic és una de les amenaces més serioses que ha patit mai la Humanitat, un llibre com aquest no sols és necessari, sinó que esdevé imprescindible.

Andreu Escrivà és perfectament conscient d’aquesta reflexió que acabe de fer i per això s’esforça, en les primeres pàgines del llibre, a explicar-nos (com deia abans amb un llenguatge assequible i entenedor i una actitud narrativa pròxima i amical) que és i què suposa l’escalfament global, en què consisteix l’efecte hivernacle, com ha anat la cosa del clima al llarg de la història, quina part de la responsabilitat cal atribuir a l’espècie humana, etc. I li ho hem d’agrair perquè ho fa no des de l’oportunisme sinó des de la responsabilitat que té el científic de transmetre, com escriu ell mateix, “la ciència amb la màxima claredat i rigor possibles, i també donar les claus necessàries perquè la ciutadania s’apodere i siga capaç de servir-se d’aquest coneixement. La divulgació no és un onanisme públic, sinó un acte de generositat envers la societat”. De generositat i de responsabilitat també, afegiria jo, perquè la ciència només hauria de tenir sentit si, a través d’un coneixement més profund del món, es capaç d’oferir solucions als problemes amb què ens enfrontem i d’aplanar el camí per avançar cap a un món millor i més just, uns objectius que també esmenta en altres capítols del llibre. I, en aquest cas, no avançarem si no coneixem i calibrem el problema.

Per acabar-ho d’adobar, el llibre també s’ocupa a bastament dels efectes previsibles que el canvi climàtic provocarà i que hauríem d’evitar, en la mesura que puguem, alguns dels quals ja no cal que ens els expliquen massa a fons perquè estem començant-los a patir: el desgel de determinades zones del planeta, la radicalització dels fenòmens climatològics, la desertificació rampant d’àmbits cada volta més grans, l’augment de les temperatures, l’extinció de determinades espècies animals i vegetals, etc.

En definitiva, “Encara no és tard. Claus per a entendre i aturar el canvi climàtic” és exactament el que diu el seu títol, una ferramenta àgil i alhora consistent que ens facilita les nocions bàsiques per prendre consciència d’un dels reptes més importants que enfronta la Humanitat. I que no busca fer-nos sentir culpables, sinó fer-nos sentir responsables, que és molt diferent. Tant diferent com que suposa un primer pas per creure, com Andreu Escrivà, en l’espècie humana. I per tant, i sense triomfalismes, començar a militar, com ell, en les files de l’optimisme ambiental.

Moltes gràcies.

 

Anuncis
, ,

About Andreu Escrivà

Camine, aprenc, escric.

Mostra totes les entrades de Andreu Escrivà

Subscriure's

Subscribe to our RSS feed and social profiles to receive updates.

Encara no hi ha cap comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: