M’ha costat prendre esta decisió, no ho negaré. Molt. El que tractaré de fer és explicar-ne, el millor que sàpiga, el perquè.
Ésser cridat a formar part d’un comitè d’experts és, per a algú que treballa a la matèria, un honor increïble. És poder ajudar al teu país a prendre millors decisions i retornar-li, en part, tota l’ajuda que t’ha brindat mentre et formaves i creixies com a professional. És una oportunitat, també, de bastir ponts i conèixer més mirades, d’enriquir-se i pensar en impulsar accions, agilitzar decisions i donar suport a polítiques que vagen en la bona direcció.
Em van notificar la meua incorporació al comitè la tardor passada, enmig d’un moment d’efervescència personal i professional: tot just guanyava un premi de divulgació científica amb un llibre sobre canvi climàtic (“Encara no és tard”), i alhora encetava una nova etapa professional a un organisme dedicat a la lluita contra el canvi climàtic. Una coincidència tan absurdament improbable com benvinguda i celebrada en un món de crisi i precarietat.
A principis de novembre de 2016 ens convocaren a una reunió, que tingué lloc el 16 d’eixe mes. Allà, els integrants constàrem en quin punt tan immadur es trobava l’Estratègia Valenciana de Canvi Climàtic 2013-2020 (encara en revisió!), o les mancances que tenia el comitè (no hi havia cap persona experta en emissions de gasos d’efecte hivernacle a la reunió). Tampoc ens va quedar massa clar el funcionament i com ens organitzaríem, però vam pensar que tots eixos engranatges s’anirien ajustant en les següents reunions, que suposàvem que es produirien cada pocs mesos. Estàvem equivocats; des de llavors no ens hem tornat a reunir, i ja ha passat un any.
Un any durant el qual, a cada presentació de llibre que he realitzat -l’última, hui-, m’han presentat com a membre de la comissió d’experts, amb un punt d’admiració i respecte. Un any durant el qual primerament no sabia què dir sobre la meua pertinença al comitè, i on finalment m’ha acabat donant vergonya. Hui a Alzira m’han preguntat què fem allà, quina informació generem, com ho avaluem. He posat cara de circumstàncies i he dit, com sempre, la veritat: res. Em sent un impostor amb un títol de cartró-pedra, un falsificador involuntari, a contracor. Amb quina autoritat puc parlar al públic d’implicar als polítics en la lluita contra el canvi climàtic si jo, que estic en una de les millors posicions per a fer-ho, no he tingut oportunitat durant un any sencer?
Presentació d’ “Encara no és tard” a Vila-real.
El comitè no només no s’ha reunit, sinó que no li han arribat informes, dades o actualitzacions del treball fet a la Conselleria. Ni tan sols (i això em pareix especialment sagnant) la convocatòria de la I Jornada d’Investigació de la Càtedra de Canvi Climàtic signada unilateralment, i sense coneixement de la resta d’universitats, amb la Universitat Politècnica. De què val reunir a experts en la matèria si després no els uses per a res i ni tan sols els avises de simposis als quals podrien -deurien!- participar?
Hi ha molts passos entre la decepció i la dimissió, i esta no és una decisió en calent. El proppassat 5 de juny alguns dels integrants del comitè publicàvem un article al qual mostràvem la nostra inquietud per la paràlisi, però alhora renovàvem la nostra disposició a col·laborar en tot allò en el que la nostra ajuda fóra benvinguda. Hi ha molt de coneixement al comitè i calia (cal) aprofitar-lo: ens manquen tantes dades i tants informes! No vam rebre cap resposta institucional, i cinc mesos és un termini més que suficient.
Durant els últims dotze mesos he estat a disposició de tots aquells qui m’ho han demanat. He recorregut el país -i continue fent-ho- sense cobrar ni un euro per presentar el llibre o fer xerrades de canvi climàtic, he concedit entrevistes a periòdics, ràdios i televisions, he contestat dotzenes de correus de professors, estudiants, associacions i sí, també de polítics. He ajudat amb mocions sobre canvi climàtic o iniciatives municipals, i sempre he trobat un gran interès per abordar els reptes que ens posa als valencians l’escalfament global. He sigut útil en tots els espais on veia que podia ser-ho, i espere continuar aportant el meu granet d’arena allà on siga possible. És una activitat que me fa immensament feliç. Però lamentablement, i després d’un any, crec que el Comitè d’Experts en Canvi Climàtic no és un d’eixos espais als quals se’m valore, se m’escolte o senzillament, puga canviar res. Ni tan sols sé si existeix formalment!
Que no se me malinterprete: desitge i espere que el Comitè, integrat per professionals més que reconeguts, continue la seua trajectòria, i que tant de bo siga llarga i profitosa. Reconec i valore el treball dels tècnics de la Conselleria d’Agricultura i Medi Ambient, gent que porta molts més anys que jo desvetlant-se amb el canvi climàtic i tractant d’engegar i fer funciona la maquinària ambiental a la raquítica administració valenciana. Ara, que també treballe a l’administració, els entenc més que mai. I sí, vull fer un esment especial a la consellera Elena Cebrián, qui no només ha acceptat de bon grat les meues crítiques -públiques i privades- i ha potenciat el seu discurs sobre canvi climàtic, sinó que va decidir acompanyar-me en una de les presentacions d’ ”Encara no és tard”, a la llibreria El Cresol. Tota la sort, tot l’encert a la bona gent que hi ha a un vaixell que no hauríem de deixar que s’enfonse mai, i l’agraïment per haver decidit comptar amb mi en un primer moment.
Desitjaria acabar aquesta carta amb el convenciment de que un dia tornaré a formar part del comitè, si les coses canvien i si així m’ho demanen. M’encantaria ser útil al meu país allà, però no m’ha de distreure d’allò que és realment important: estar sempre a la vostra disposició, al vostre abast, a un tuit, una telefonada o un correu de distància. Perquè el coneixement sobre canvi climàtic demana ésser transmès, compartit, reutilitzat, i no romandre tancat entre quatre parets, sense saber què fer allà.
Encara no és tard.
27/10/2017
Canvi Climàtic, Política