Agendes, temps, pensar: de política, incendis i arbres per plantar

Fa uns mesos em vaig comprar una agenda de paper. La vaig adquirir arran d’una molt incòmoda confusió de dates i hores, degut a la qual em coincidiren dos esdeveniments on la meua presència era imprescindible. D’alguna forma vaig ser capaç de conjugar-los com vaig poder, però em vaig prometre que mai no tornaria a cometre una errada de tal magnitud, menys encara amb la perspectiva d’un treball amb múltiples reunions i unes hores lliures que cada volta ho són menys, omplertes com estan de pàgines, presentacions i xerrades.

Si me la vaig comprar de paper, en una època en què a la butxaca tinc un dispositiu que es connecta automàticament amb l’ordinador i és capaç de sincronitzar dates i avisar-me per terra, mar i aire dels esdeveniments és, senzillament, perquè el paper permaneix. Perquè puc tornar-hi ara, demà i d’ací vint anys, perquè puc reescriure i modificar, apuntar qualsevol urgència. Perquè també es va demostrant, a poc a poc, que els humans retenim i memoritzem millor allò que escrivim amb aigua de colors sobre una capa blanquinosa de cel·lulosa.

Però tornar a usar una agenda, després d’anys sense fer-ho, m’ha fet adonar-me, curiosament, de com d’atrafegat estic. Mentre no es verbalitze ni s’escriga, el quefer diari és poc més que una nebulosa al final del dia, que a poc a poc s’esvaeix entre lectures o pantalles televisives. A l’endemà, el comptador a zero i comencem de nou. Amb una agenda, però, queda constància del trànsit de reunions, trucades, dinars, lliuraments, i u es pregunta si veritablement té temps per a allò important entre tantes ratlles i urgències. Per què no apuntem quan ens dediquem a nosaltres mateixos? Per què no ens bloquegem franges horàries senceres per a garantir-nos un espai de reflexió interna, una passejada sense destí, una pel·lícula sense pretensions? I si bé això té una translació molt personal a la vida privada, aquesta mancança permanent i renovada de temps per a mirar les coses amb una certa perspectiva ens afecta –i de quina forma!- a l’àmbit públic.

P1000086Una de les frases més recurrents quan es pregunta per la inacció del govern o el parlament a amics i coneguts mitjanament implicats en això de la política és: “És que estan apagant focs!”. I d’incendi en incendi (alguns provocats a propòsit i altres per negligències, alguns que ja cremaven de fa anys i altres que s’han produït fa poc per una sèrie de malaurades coincidències naturals) va passant la legislatura. I no queda gens de temps per a pensar. On han quedat aquelles idees grandiloqüents? Aquella efervescència teòrica i aquell discurs desbordant que amarava papers, projectes i actes? Als qui governen, als qui legislen, no els queda temps per a pensar, i això és una de les grans tragèdies de la gestió pública: quan l’extinció mecànica de les flames és l’únic al que podem aspirar.

Tinc a la tauleta de nit, esperant el seu torn, un llibre titulat “El arte y la ciencia de no hacer nada”. Tot i que no el coneixia abans de comprar-lo, veig per on tirarà: és essencial gaudir de moments als quals u no fa res, per tal de poder activar processos mentals que ens ajuden a generar noves idees, a enfrontar el dia a dia, a ser creatius. Revestit o no de transcendència, anglicismes innecessaris, fatuïtat o religiositat impostada (o sentida), l’art de senzillament no fer res guanya adeptes a diari. Ja existeixen aplicacions mòbils, teràpies, llibres i un discurs que comença a amarar certes percepcions… però no la de qui ens governa. Allà, continua essent una cosa ben vista això de no dormir més de quatre hores, de passar la nit en vetlla per a solucionar alguna esmena menor, de reduir les vacances fins a fer que siguen només un cap de setmana llarg. Entre setmana les jornades són maratonianes i sí, ja endevinaran que jo no compre el discurs, tan generalista i tan estès arran de la crisi econòmica, de “els polítics no fan res”. Potser fan coses sense reflex al nostre dia a dia, o focalitzen en qüestions banals, però fer, fan. De fet, eixe –ja se n’hauran adonat de per on vaig- és el problema: que només fan. Sí, sí, sé que estaran pensant que hi ha molt de treball orgànic, moltes estratègies, molts documents, i que això és el que veritablement constreny l’acció: quanta paperassa! Quantes voltes tornem a discutir el mateix!

Però jo em referisc a deixar un cert espai per a la reflexió interna. A anotar al paper (que deixen els mòbils una estona, que no els passarà res): “esta vesprada, per a mi”. Perquè potser, sense quasi adonar-se’n, a l’endemà començaran a plantar arbres enmig de la cendra, en comptes de posar-se una vegada més, sense qüestionar-se’l, el trage de bomber.

 

(Article aparegut originalment al número d’octubre de la Revisa Saó)

Anuncis

About Andreu Escrivà

Camine, aprenc, escric.

Mostra totes les entrades de Andreu Escrivà

Subscriure's

Subscribe to our RSS feed and social profiles to receive updates.

Encara no hi ha cap comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: