Calen bones persones a la política

09/12/2017

Política

Fa poc em trobava llegint un llibre sobre canvi climàtic i governança local, una relació complexa i no sempre fàcil d’establir; massa sovint l’escalfament global és matèria de lleis i estratègies autonòmiques o estatals, o només de llunyanes cimeres internacionals. Governar el canvi climàtic és no només possible, sinó necessari, també a nivell local. Cal establir ferramentes de participació i acció, d’avaluació de polítiques públiques, i una sèrie d’engranatges que facen a les entitats municipals resilients i capaces d’enfrontar el repte descomunal que se’ns ve damunt.

I tot això queda molt bé per a la contraportada o una ressenya, la veritat, però de vegades la maquinària senzillament no funciona. I podem pensar que el problema està als plànols, al disseny, a les grans qüestions, i tanmateix està just allà, davant nostre, com una nota mínima al marge i a la qual ningú s’ha fixat encara. Fa poc em trobava llegint un llibre sobre canvi climàtic i governança local, deia adés, i el que vaig aprendre al capítol més interessant no tenia res a veure amb l’escalfament ni amb les polítiques municipals. Un càrrec d’un ajuntament català descrivia les dificultats per implementar polítiques ambientals a través d’ordenances i acció coordinada de les regidories. I, contràriament al que u podria pensar, el nus que impedia avançar no estava a un rebuig ciutadà o empresarial, a dificultats tècniques o legislatives. Era una qüestió humana. Una vegada s’incorporà un assessor d’alcaldia que es va encarregar de cohesionar els grups de treball –interdisciplinars i amb càrrecs de segon nivell- i convèncer-los mútuament de les bondats de les accions proposades, tot va anar molt més ràpid i es va poder avançar amb solidesa.

Si els he de ser sincers, em vaig quedar a la mateixa pàgina una bona estona. “Generositat”, “aprenentatge comú”, “lideratges emergents” són només alguns dels termes que apareixen a un relat que estem massa acostumats a escriure només amb kilowatts, percentatges d’estalvi, articles legislatius o increments d’hectàrees de superfície verda. Casualment, pocs dies després, i amb els ecos d’aquelles pàgines encara ressonant al meu interior, vaig tenir ocasió d’escoltar al síndic de Compromís, Fran Ferri, presentant a la consellera Elena Cebrián a una conferència. Després de glossar (com és costum) el currículum de la conferenciant –més encara si és tan extens i adequat a la posició com el de Cebrián-, Ferri deia que el veritable descobriment no havien estat els seus mèrits professionals. “Darrere del gran currículum de la consellera trobem a una bona persona, a Elena”, era la seua forma de sintetitzar, amb l’ajuda d’una cita del neurobiòleg Howard Garner (“És impossible ser un excel·lent professional si s’és una mala persona”), el gran valor que ell trobava a la consellera. “És el moment de reinvindicar la bondat en política”, apuntalava Ferri.

 

7033203C-9279-4F16-93E9-EAA816C352BB

 

No hi podia estar més d’acord, més encara a àmbits com el medi ambient i l’agricultura. Com sap qui s’haja enfrontat a la gestió de la realitat territorial, les actituds maximalistes, l’enrocament i les imposicions mai no acaben bé. Està més que comprovat que implantar un nou sistema de reciclatge o declarar un parc natural sense la complicitat dels actors principals –i, en primer lloc, la ciutadania directament afectada- no condueix enlloc. Tots els qui ens hem passat els darrers anys treballant al camp ambiental ho sabem, i la consellera, que té un currículum que signarien tots els meus companys de promoció –jo el primer!-, és la primera que ho sap.

Cebrián és una tècnic excepcional i una persona excel·lent, i sobta veure com els problemes que ha patit al llarg dels dos anys llargs de legislatura vénen, justament, per aquest perfil afable i conciliador, que massa vegades s’ha confós (de forma interessada o no) amb indecisió i tebiesa. Els contaré un secret: si entens de què va alguna cosa (posem per cas la gestió forestal o el tractament de residus agrícoles) tardes més a prendre una decisió, no menys. Sé que és contraintuïtiu, però són les anàlisi simplistes les que condueixen a certeses absolutes i decisions inamovibles. Si en saps d’alguna cosa pots llegir informes, cercar informació, et sorgeixen dubtes i eres perfectament conscient del que no saps. Busques ajuda, parles, dialogues. I això allarga la presa de decisions, cert. Si ni tan sols saps el que no saps és molt difícil poder prendre decisions encertades; cerqueu la síndrome Dunning-Kruger i sabreu fins on et pot conduir sobreestimar la teua capacitat i habilitats en un camp determinat. I per a adonar-se’n de les pròpies mancances cal ser humil, cal reconèixer les llacunes, cal saber quan u s’equivoca. Cal ser bona persona.

I és que potser no és casualitat que, a la seua biografia de Twitter, la consellera Cebrián hi haja deixat com a declaració d’intencions una frase de Confuci: “Governar és rectificar”. I jo afegisc: reconèixer la falta que ens fa que la bona gent s’implique en política, com va fer Ferri, és de savis.

 

(Article originalment publicat al número de novembre de 2017 de la revista Saó)

Anuncis
, ,

About Andreu Escrivà

Camine, aprenc, escric.

Mostra totes les entrades de Andreu Escrivà

Subscriure's

Subscribe to our RSS feed and social profiles to receive updates.

2 comentaris a “Calen bones persones a la política”

  1. Agustí Serra Espí Says:

    Bones Andreu, quin és el títol del llibre sobre canvi climàtic i governança local al que el refereixes? Gràcies

    Resposta

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: