Bastides per a l’ànima

Quasi un any sense escriure al blog. Però em pense que l’estic aprofitant bé. Per exemple, reforçant els fonaments i assegurant les bastides. A principis d’anys vaig escriure açò per a la revista Saó, i este cap de setmana ho he recordat amb un somriure.

Bastides per a l’ànima

Fa molts anys, una persona que acostumava a transitar entre la línia que separa els coneguts de les amistats, em va dir una d’aquelles frases lapidàries que només es pronuncien davant d’una cervesa a la cafeteria de la universitat. “Andreu, la meua iaia deia que els amics de veritat no s’haurien de poder comptar amb més dits dels que té una mà. Si et penses que en tens més, és que no saps què és un amic de veritat”. M’ho va dir amb un posat greu, també amb aquella espurna de càlida arrogància als ulls de qui comparteix una mesureta de saviesa amb qui encara no la posseeix. M’ho va dir, i jo em vaig quedar callat, pensatiu, repassant les paraules que havia dit abans sobre quantíssima gent tenia al meu voltant.

En aquella època hi tenia lloc a la meua vida personal una triple coincidència que no s’ha repetit mai. Poc més de dos anys després de deixar l’escola ja estava a un campus universitari. En espai de tres anys havia conegut tres grups de persones ben distintes (i amb un d’ells m’havia passat gairebé catorze anys compartint mocs, pupitres, balonades a l’engonal i confidències). I havia tingut la sort, quan aquell company de facultat em va dir aquella sentència, de conservar amics de l’escola, haver-ne fet de bons a l’institut i trobar-me també –per exemple, amb ell- en aquella etapa meravellosa d’efervescència i coneixement. De sobte, tenia múltiples persones a qui recórrer quan em trobava malament, quan volia eixir de festa, quan m’abellia anar al cinema, quan només volia quedar-me una vesprada xarrant. Tantes tenia que habituava a quedar malament sempre amb algú, a menysprear els amics d’altres etapes, a no donar-me temps a escollir amb qui ajuntar-me divendres i dissabte.

No els considerava a tots, ni de bon tros, allò que se’n pot dir amics de veritat. Però sí que me n’eixien més de cinc si feia el recompte. Ara, setze anys després d’aquella conversa (això de com de ràpid passa el temps fa molt de vertigen), no tinc tan clar que em calga una mà o en tinga prou amb un apèndix mutilat. Però el millor és que tampoc no m’importa. Perquè la història va de fer-se major, de triar qui vols que t’envolte, en què gastes un temps que cada vegada és més preuat, i més escàs. Què et plena i com vols que et plene, de quina font vols beure, amb qui vols signar la pau i desfer-te de l’escut de silenci. La història va d’aprofitar el temps, entendre que vivim en mons de paper, que allà fora hi ha una quantitat esfereïdora d’abraços, nits, de caminades cap a casa amb el somriure a la cara. Que no només han de brollar dels quatre o cinc escollits, sinó que cal saber nodrir eixos moments amb la incertesa i la troballa, amb la serendipitat i l’encontre casual.

Però sí: també calen aquelles bastides per a l’ànima que anomenem amics de veritat. Amics-amics, com si la repetició fixés sobre granit i ivori una relació inexpugnable, indestructible. I cal cuidar-los, perquè no són flors de plàstic, ni un camp de nespres que sempre ens ofrena fruits i dolçor. Són estructures que ens permeten enlairar-nos més enllà de la quotidianeitat, de les misèries i de l’eufòria que només és flaire i no aliment, però no si les deixem rovellar-se impúdicament a la intempèrie. Tampoc no ens basta amb un o cinc pilars principals, car sense les travesses i bigues secundàries farem un mausoleu amb els pilars més magnífics del planeta, però no un edifici on habitar-hi al recer del dol, les bombes i la mort.

Setze anys després pense més en aquell consell de l’àvia d’un company que quan me’l va dir, moment al qual vaig obviar-lo amb un punt de condescendència i supèrbia. Ara, des de la distància que ens separa -geogràfica, mental, vital i fins i tot virtual- i el contacte cosmètic que mantenim quan ens veiem, hi pense i esbosse un somriure. Per com tenia raó, en certa mesura, però també per com cadascú pot adaptar-se l’advertència com vullga, i trobar aquell equilibri permanentment inestable i gojosament mutable que li faça fruir de la vida en la companyia que més s’estime, beure-se-la a glops o galledes entre amics fruit de la nostàlgia o del llampec intel·lectual, del desig o de la costum, de la coneixença mútua de les entranyes o de la carícia més subtil i metòdica. Algunes unions, nivells i barres no duraran per sempre, això és ben cert, però sense elles no hauríem estat capaços, ni en dos-cents anys, d’edificar-nos com als éssers humans que som. Ens agrade o no.

Anuncis
,

About Andreu Escrivà

Camine, aprenc, escric.

Mostra totes les entrades de Andreu Escrivà

Subscriure's

Subscribe to our RSS feed and social profiles to receive updates.

Encara no hi ha cap comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: