Qui escriu açò?

Qui escriu aquestes línies té un targeta de biblioteca mig trencada a la qual hi ha escrit: “Nom i Cognom: Andreu Escrivà”. A banda emmagatzema, però no sap on, un títol de Llicenciat en Ciències Ambientals i un de Màster en Biodiversitat als quals els fa companyia un paper que n’acredita la condició de doctor. En alguna prestatgeria propera hi ha, amuntegats sense ordre, uns quants llibres prescindibles amb poemes adolescents, d’aquells als quals, només obrir-los, s’ensuma la ràbia i el desig dels vint anys.  Més prop de l’ordinador té l’última publicació: un llibre de nom llarguíssim i innecessari que li edità l’Ajuntament de Vinaròs al 2011, sobre marjals, rius i basses al Baix Maestrat. Quan té temps, entre els microscopi, l’espectofotòmetre i la biblioteca, escriu algun article per a la premsa que, no sap com, quasi sempre li acaben publicat. Juntant fotos de les quals no n’estava massa avergonyit, es va obrir un Flickr amb fotos absolutament prescindibles que fa anys que no actualitza, i després un Tumblr que ja ni existeix, “La València Sense Filtres”, on plasmava una de les seues obsessions: captar la llum de València sense filtres d’Instagram. Ha vist néixer i morir uns quants blocs i alguna web; n’està especialment orgullós de la traspassada “El Medi Ambient al País Valencià”, el cos de la qual (www.mediambientpv.tk) ja no es troba entre nosaltres, i s’ha perdut al cementiri cibernètic. Allà hi descansen entrevistes, articles i ressenyes a les quals va ajudar –i mai n’estarà prou agraït- el seu amic Pau. També va encetar bitàcores que abordaven per separat la política i el medi ambient, com “El canvi necessari” o “El quadern verd”, i és ara quan se n’adona que traçar una línia entre aquestes temàtiques és un error: per això neix “Ciència i Política”, que té voluntat d’ultrapassar, també, la qüestió ambiental i obrir-se a la ciència en general.

Per circumstàncies de la vida -vaja, potser seria més adequat dir del seu treball com a investigador a la Universitat de València i la seua tesi doctoral- l’autor va viure al Japó uns mesos a 2010 i 2012, i en deixà una crònica, prescindible i en castellà, a Un Gordonauta en Japó, quadern de viatge que ara ha sabut -pensa- tancar amb certa dignitat. Uns ingenus administradors d’una web molt millor sobre el país nipó li han ofert de continuar contant les seues experiències, i ell, que d’escriure mai es cansa, ha acceptat: ací podreu llegir la primera entrada, sobre el museu al qual va treballar. La web, Japonismo, i el Flickr que he obert per a penjar les fotos, aquest.

I me n’alegre de poder actualitzar aquesta pàgina amb una altra bona notícia. Uns altres incauts, els responsables de eldiariocv, el diari valencià associat a eldiario.es, han decidit que necessiten algú que baixe el nivell del seu nou projecte i li lleve tota la credibilitat que puga assolir. I ell és clar, encantat de poder embrutar la seua web amb les meues dèries. A banda, allà també ha obert una finestra a la gastronomia valenciana, en el que constitueix la transmutació en blog del la seua web -de moment només en anglès- Eat Valencia. Ja no es troba entre nosaltres, però les recomanacions les fa igualment a les xarxes socials. A www.andreuescriva.com -es trencà el cap per a parir el nom de la web- parla d’un llibre sobre canvi climàtic que ha escrit; és molt pesat, este xic.

A banda de tot això, el propietari de la targeta de la biblioteca -que mai se’n recorda d’agafar, oblit que li val la reprovació reiterada de la bibliotecària- també té vida i aficions. La música, el seu petit tresor: heu de saber que és d’aquells que es compra els discos, tot i haver de renunciar al cafè de l’esmorzar. Els llibres, que sempre l’han acompanyat. Els còmics, que va descobrir ja més gran, i les pel·lícules, a les quals tracta de no adormir-se després de deu hores d’ordinador. I tot el que hi ha fora de les quatre parets: València, la guapa i la puta, que s’estima com cap de les ciutats a les quals ha viscut, viatges i bicicletes, botes de muntanya i bastons per a les dreceres empinades, prismàtics i teleobjectius per als falcons, pots de plàstic per a furtar-li aigua a les basses del ramat, un entrepà amb pa de veritat, aigua d’aquella que et lleva la set, una manta per a tombar-se mirant al cel.

I no, no patiu que el sucre i l’autobombo el deixe per a aquest racó, un xicotet espai al marge per a mi mateix.

Oh! Benvinguts, passeu, passeu.
de les tristors en farem fum.
A casa meva és casa vostra,
si és que hi ha casa d’algú. 

(…)

Oh! Benvinguts, passeu, passeu.
Ara ja no hi falta ningú,
o potser sí, ja me n’adono que tan sols
hi faltes tu…

També pots venir si vols.
T’esperem, hi ha lloc per tots.
El temps no compta ni l’espai…
Qualsevol nit pot sortir el sol.

Qui perpetra aquest bloc, fa ja uns anys, al riu Matarranya, a una de les zones a les quals més li agrada tornar i perdre’s.

 

Anuncis

Trackbacks/Pingbacks

  1. Crònica d’un agraïment | CIÈNCIA I POLÍTICA - 31/12/2012

    […] Qui escriu açò? […]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: